dimarts, 20 de març de 2007

Àngel Ros, de llibre (II)

Torna el fred de l’hivern, no és cap novetat que abans d’entrar a la primavera, una fredorada ens ho mati tot! I enllà, després de les blanques columnes, es sincerava i, quan jo vaig arribar, ja al final de la xerrada, feia esment i record, a les quatre persones significades del món polític que han estat alguna cosa en la seva vida, Enrique Tierno Galvan, Juan Barranco, Pasqual Maragall i Antoni Siurana. Ho diu la dita, es de ben nascuts ser considerats i ell ho ha estat, abastament diria jo.

Es presentava el seu llibre, un recull autobiogràfic quasi bé, i algú em feia notar la foto de l’entrada a la Paeria, els carrers buits i la porta tancada, son les 8 del matí. És cert, en un moment en el que tot és gestió ell dona la talla, segurament perquè també, com va dir, no és cert que ja no hi hagin ideologies, perquè n’hi han a fe de déu que n’hi ha encara, i depèn de com es gestioni el present així serà el futur dels nostres fills i nets.

Em va agradar sentir com deia per a que servia el treball conjunt de l’Universitat i la Paeria: “pels nostres joves” deia i això, costa de sentir-ho, perquè la saxonització del model universitari podria portar a perdre l’essència mateixa de la rel de la “universitas”; li deia en acabar a l’amic Ros, m’agrada sentir-te parlar d’ideologia, i ell sap que és cert, perquè també ho deia Tierno Galvan, que la política acabaria sent política de programes i no política d’idees, i també sap que ja hi hem arribat.

Sortim travessant de nou les columnes, amarats del sentit d’amistat, de camaraderia, de suport de fet a un amic en el que confiem, de nou el fred ens besa les galtes i ens recorda la realitat; cal fer, cal obrar i cal convèncer, no hi ha res de guanyat en l’univers quan hi ha forces que s’oposen a les idees i només cerquen el poder, però he sentit parlar l’amic i el company i m’adono que el camí que ens tracen les estrelles val la pena de seguir-lo.