Declaració de Sobirania i el Dret a decidir del poble de Catalunya

Preàmbul

El poble de Catalunya, durant el curs de la seva història, han demostrat democràticament el seu desig col · lectiu de governar-se a si mateixos, amb l'objectiu d'avançar en el seu desenvolupament, el seu benestar i oferir igualtat d'oportunitats a tots els ciutadans, alhora que reforça la seva cultura i identitat col · lectiva.

L'autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català, en les seves institucions antigues, i en la tradició jurídic català. Parlamentarisme català té les seves arrels en l'edat mitjana, en les assemblees de Pau i Treva i la Cort del Comte.

Al segle 14 el general Diputació, o com se li coneix comunament la Generalitat, va ser creat, i va ser adquirint grans nivells d'autonomia fins que es va convertir, en els segles 16 i 17, el Govern del Principat de Catalunya. Amb la caiguda de Barcelona el 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, Felip V amb el Decret de Nova Planta va abolir el dret de Catalunya i les institucions d'autogovern.

Aquesta experiència històrica ha estat compartida amb diversos altres territoris, fet que s'ha vinculat a una lingüístic comú, origen cultural, social i econòmica, amb la intenció de reforçar i promoure el seu reconeixement mutu.

Al llarg del segle 20 el desig d'autogovern ha estat una constant per als catalans. L'establiment de la Mancomunitat català l'any 1914 va ser un primer pas en la recuperació de l'autogovern, però va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. El 1931, amb la proclamació de la Segona República Espanyola, el govern català es va crear amb el nom de la Generalitat de Catalunya i dotat d'un Estatut d'Autonomia.

La Generalitat es va suprimir de nou el 1939 pel general Franco, que va establir una dictadura que va durar fins a 1975. La dictadura es va resistir activament pel públic català i el Govern de Catalunya. Un de les fites en la lluita per la llibertat va ser l'establiment el 1971 de l'Assemblea de Catalunya, abans del restabliment de la Generalitat, de manera provisional, fins el retorn del seu president des del seu exili el 1977. Durant la transició a la democràcia, i en el marc del nou sistema de comunitats autònomes segons el definit per la Constitució espanyola de 1978, els catalans van aprovar en referèndum de 1979, l'Estatut català d'autonomia, i el 1980 les primeres eleccions per al Parlament de Catalunya es van celebrar .

Durant els últims anys, amb l'enfortiment de la democràcia, la majoria de les forces polítiques i socials catalanes han impulsat una transformació de les estructures judicials i polítics. L'esforç més recent, va ser el procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia català iniciat pel Parlament el 2005. Les dificultats i els obstacles plantejats per les institucions de l'Estat espanyol, especialment la sentència de la Cort Suprema de Justícia 31/2010, era una negació radical de l'evolució democràtica de la voluntat col · lectiva del públic català, i ha creat la base d'una regressió en l'autogovern , que avui s'expressa amb claredat en diversos aspectes incloent política, jurídica, financera, social, cultural i lingüística.

El públic català ha, utilitzant diversos mitjans, va expressar la seva voluntat col · lectiva per superar els obstacles posats per l'Estat espanyol. Les manifestacions massives el 10 de juliol de 2010, sota el lema "Som una nació", i l'11 de setembre, 2012, sota el lema "Catalunya, un Estat europeu Nova", són expressions contra el rebuig de la del públic català decisions.

Amb data del 27 de setembre de 2012, i de conformitat amb la Resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya estableix la necessitat que el poble de Catalunya de determinar lliurement i democràticament el seu futur col · lectiu per mitjà d'un referèndum. Això va ser clarament i amb decisió expressada pels resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 25 de novembre de 2012.

Per dur a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, assegut a la primera sessió de la legislatura X, i d'acord amb la voluntat dels ciutadans de Catalunya que s'ha expressat democràticament en les últimes eleccions, s'establia lasegüent:

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA I EL DRET A DECIDIR DEL POBLE DE CATALUNYA

D'acord amb la voluntad majoritària expressa democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur col·lectiu, d'acord amb els principis següents:

Sobirania:  El poble de Catalunya té per raó de legitimitat democràtica, caràcter de caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Legitimitat democràtica: El procés de l'exercici del Dret a decidir, serà escrupulosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i el diàleg en el sí de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular , que en serà el garant fonamental del Dret a decidir.

Transparència: Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i de la societat civil catalana  tingui tota la informació i el coneixement precís per a l'exercici del Dret a decidir i  es promogui la seva participació en el procés.

Diàleg: Es dialogarà i es negociarà amb l'Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.

Cohesió social:    Es garantirà la cohesió social i territorial del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.

Europeísme: Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets  fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l'estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d'Europa i el progrés econòmic, social i cultural.

Legalitat:  S'utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l'enfortiment democràtic i l'exercici del Dret a decidir.

Paper principal del Parlament:  El Parlament en tant que la institució que representa el poble de Catalunya té un paper principal  en aquest procés i per tant d'hauran d'acordar  i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball  que garanteixin aquest principi.

Participació:  El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícipis en tot aquest procés , el món local i  el màxim de forces polítiques, agents econòmics i  socials, i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.

El Parlament de Catalunya encoratja al conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d'aquest procés democràtic de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya

Parlament de Catalunya, 23 de gener de 2013.

Aquesta declaració ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya en la sessió d'obertura de la X legislatura amb els següent posicionament dels grups parlamentaris:

A favor:       En contra:         s'han abstingut:     Eren Absents:       No han votat essent-hi presents:

CiU   (50)     PSC (13)           CUP (2)                    PP (1)                    PSC (5)

ERC (21)     PPC (18)                                             C' (1)

ICV (13)       C'    (8)

CUP (1)

85 diputats a favor (CiU/ERC/ICV/CUP)  41 diputats en contra (PSC/PPC/C`') i  2 diputats que s'abstenen (CUP), 128  diputats.

Fins al total de 135 escons, hi ha 7 diputats que no han votat  5 que formen part del PSC           

Té sentit...

Té sentit, no creieu, la existència de dos blocs en el tradicional eix d’abscisses que jo rebutjava per intranscendent en la lectura electoral, allò de nacional/no nacional, català/espanyol, hores d’ara i ben definit, Déu ni do, allò que era intrascendent en la lectura electoral ara esdevé nucli i eix; el problema rau en la composició, és a dir no hi ha un gran partit unionista, com seria d’esperar des d’una perspectiva racional, sinó uns grups minoritaris d’ideologies no tant diverses com podria semblar, que blasmen aquesta postura, a saber: PSC (liberal-social-conservador), PPC (conservador), C’ (liberal-social-conservador) i en front CDC (liberal-social /democristià) i UDC (liberal-social-conservador-democristià), ERC (liberal-social-radical) amb un tercer bloc de coincidències puntuals: ICV-EUA  (liberal-social-ecologista) i CUP (social-radical), dos blocs, els de l’eix sobiranista en absolut homogenis però amb, de moment, clares coincidències en aquest eix entre CDC-ERC-CUP i coincidències menys clares amb UDC i ICV-EUA per raons distintes en ambdós darrers.

El fet, però, és que a càlcul parlamentari, si tenim prenem en consideració aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les del 25 de novembre de 2012, amb unes característiques proto-constituents, la raó parlamentària, sostraient-ne raons no coincidents, ens situen el dibuix de l’eix nacional en un equilibri: CDC-UDC-ERC-CUP-ICV/EUA en 50 + 21 + 13 + 3: 84 i un eix unionista en equilibri, sostraient-ne raons no coincidents, menors que en bloc oposat:, PSC-PPC-C’ en 20+19+9: 48, de manera que el bloc sobiranista (amb els seus matisos) representa el 62,22% del parlament, mentre que el bloc unionista (amb els seus matisos) representa el 35,55% del Parlament.

D’entrada, la proposta CDC-UDC-ERC (52,59%) que no es planteja com una declaració unilateral de secessió, sinó com una declaració unilateral de sobirania cap a l’Estat propi, matís que no l’allunya especialment d’aquella declaració unilateral, suposa una formulació que a ulls del Dret Internacional Públic, de tall de Dret Germànic, és a dir basat en precedents i proclamacions, ha de representar un plantejament que defineix, més enllà d’un full de ruta parlamentari, una manifestació de voluntat juridico-legislativa que planteja de manera fefaent un nou escenari.

La realitat que plantejarà la situació però no és nova, i caldria recordar a les forces unionistes que és força similars en el que respecta a la seva formulació respecte del que va succeir a Espanya des de 1975 fins a 1978, doncs tota l’activitat legislativa que es va produir era també contra lege si tenim present que la legislació vigent no derogada, les Lleis Fonamentals del Moviment, el model constitucional vigent aleshores, no preveia res del que va succeir aleshores, però la memòria és fràgil...

© Albert Balada

11-01-2013

Escenaris electorals: el fenòmen Laporta

Si ens remuntem a la Declaració de Drets i Deures del Home i del Ciutadà que recull la Constitució republicana francesa de 1795; en l’article 20 d’aquell preàmbul constitucional es deia que “cada ciutadà té el dret igual de concórrer, de manera mediata o immediata, a la formació de la llei....”; aquest precepte s’incardina amb els principis de llibertat i igualtat que resulten immanents en els identitaris socials.

Les constitucions modernes han ressaltat el procés de mediació i interpretació de la realitat política a través dels partits polítics, si bé que hi comença a haver una certa contestació social a aquesta moderna proposició en favor del model de “mandat” i de “responsabilitat” dels servidors públics, podent afirmar que la segona dècada del segle XXI planteja una nova manera de veure als responsables polítics, més enllà del compromís partidari.

En l’eix de les abscisses del mapa electoral a Catalunya, cal tenir present que un ítem important en l’ electoralitat és el nivell de coneixement dels corresponents candidats, aspecte que Laporta ha estat treballant abastament, per raons òbvies, el que li atorga un nivell de coneixement públic rellevant, necessari i imprescindible, diria jo, per afrontar aquest tipus de repte, si es donés el cas.

Des de l’àmbit de la sociologia electoral, és un fet intranscendent que durant el seu mandat, s’hagi deixat veure en esdeveniments de caire polític. Els escenaris polítics, però, en el marc de la comunicació política, no es diferencien tant d’aquells escenaris que configuren l’agenda social del personatge, fins i tot en aspectes que podrien semblar tant allunyats dels codis polítics com la rivalitat mateixa en la realitat esportiva, com la que es dóna com a component més “polític” en la pròpia composició de les directives i en els processos “electorals” que els són propis per a l’accés a les direccions de les entitats esportives d’aquest nivell.

No sabria dir si hi ha estudis o tesis que ens parlin dels elements que defineixen des d’una perspectiva sociològica un club com el F. C. Barcelona; de fet per les declaracions dels presidents anteriors, sembla que hi ha una certa història política oculta en la direcció d’aquest club al llarg de la seva llarga trajectòria, que de ser revelada ens permetria conèixer aspectes que ens clarificarien aquest i altres de la identificació ideològica i/o nacional de les diferents directives que ha tingut.

Seria, tanmateix, molt interessant de veure quina és la relació d’un club de significació “mundial” com el Barça amb el poder polític i veuríem, potser, que no podríem obviar un determinat “perfil” catalanista que en defineix l’entramat social que configura aquesta entitat esportiva sempre esbrinant-ho a partir d’estudis rigorosos no apriorístics.

Un bon comunicador acostuma a establir relacions empàtiques amb el seu públic, interactuant amb ell en un moment determinat, sigui quin sigui l’àmbit de que es tracti. Alguns analistes en matèria de lideratge ens avisen de la necessitat de diferenciar, però, el carisma, de les habilitats especials per al lideratge, tot i que aquestes necessiten, tanmateix, d’una bona dosi de capacitat comunicativa. La concepció moderna de lideratge abunda també en la capacitat de conceptuar el seu entorn i en l’establiment de principis de dinamització del mateix.

Efectivament, amb Laporta, ens troben davant d’un possible lideratge, entre d’altres factors, perquè se n’aprecien alguns trets bàsics, però que són alhora també pròpies de qui té un fàcil accés als “mass mèdia”; un estudi acurat sobre la percepció de lideratge ens hauria de dur a altres aspectes distints als que la imatge pública ens projecta que configura tot un seguit de pre-judicis que ens en podrien falsejar la interpretació.

El moviment independentista de rel democràtica que es dóna a Catalunya ha viscut moments de gran projecció mediàtica en els darrers mesos per raons òbvies: ens trobem en moments preelectorals - no oblidem que al 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya-, per tant aquest clúster electoral que és l’ independentisme, també beu de la realitat pròpia d’aquest processos, processos que acostumen a ser intangibles, és a dir, sense que es faci d’entrada referència implícita cap a la realitat electoral, però on totes les posicions que es prenen en el tauler d’escacs de la realitat política afecten, com no, a les distintes possibilitats dels eixos ideològics i/o nacionals.

Com a científic social l’existència o no d’aquesta força que acostuma a identificar-se com “emergent”, la definiria com a “latent” i aquesta no es veurà si no és en els resultats que n’obtingui en els processos electorals, bé alliberada de la disciplina dels partits, bé en el marc propi de la disciplina dels partits, o bé incidint en la pròpia disciplina dels partits com un moviment social extern i la necessitat o no de lideratge aniria en funció del model que es prengués.

Ningú en l’àmbit científic ha pogut arribar a determinar mai quins són els ítems que porten als ciutadans a fer confiança a un o altre candidat polític. En democràcies avançades com la nord americana, tot i que el seu sistema beu de principis que van ser inspirats fa més de dos-cents anys, la rivalitat mateixa estableix “per se” aspectes de confiança/desconfiança en un determinat candidat, sense perdre de vista una variable com és el context electoral en el que es desenvolupa el procés i tots els ítems que afecten a la vida dels electors.

El nostre model no deixa en el candidat aquesta responsabilitat que és exigible en altres contrades, de manera que la confiança/desconfiança s’aventura més en l’aspecte partidari i en menor mesura en l’ideològic, així la realitat de la seva dimensió personal, de la seva experiència, a diferència del que succeeix en el model nord americà, queda sempre en un segon pla, amb sobrats exemples que podrem trobar en el mapa polític català i espanyol.

La realitat dels partits polítics consolidats en l’escenari català i/o espanyol no és diversa, encara que pugui semblar-ho. Les dinàmiques internes d’organització difereixen en aspectes poc rellevants i tots ells disposen de mecanismes que, amb un cert maquillatge participatiu, estableixen per definició que les candidatures són decisions de les cúpules dels partits.

Tots els partits en un o altre moment han incorporat en les seves llistes electorals i en els diferents nivells d’elecció als que podríem anomenar “independents”, que ho són, de fet, en major o menor mesura de les estructures partidàries; independents que en essència responen a vincles establerts a partir de relacions interpersonals o socials que els acaben portant a la integració en les respectives llistes amb conformació o no de militància, segons el cas, tot i que resulta complicat de determinar, per raons obvies, quina serà la posició que podria arribar a prendre Laporta.

Les forces que es mesuraran en l’escenari polític català estan prou definides i els seus clústers amb unes masses electorals perfectament configurades, que es mouen a partir de motivacions abastament identificades, amb una possibilitat de vot dual o d’intercanvi també molt delimitat en l’escenari que ens ocupa.

La realitat dels eixos ideològics/nacionals i la realitat de les circumstàncies amb les que s’arribarà al procés electoral, ens configurarà un mapa que pot anar des de la complexitat més absoluta, per fer-ho més entenedor: la realitat italiana de la dècada dels vuitanta, amb partits mitjans i petits fortament radicalitzats, fins a la prefiguració clàssica del model representatiu català de “penta” o “hexa” partit, amb dues forces significades.

En tot cas és aquest un moment interessant que conforma el primer procés electoral en el context de la recessió econòmica, desprès de les eleccions presidencials nord-americanes, les legislatives alemanyes i potser en coincidència amb les legislatives parcials als Estats Units, el que, encara que pugui semblar que no té cap incidència, la té des de la perspectiva dels identitaris globals en els processos democràtics, a banda, evidentment, dels corresponents ítems propis, que tenen, com no, una importància substancial.

Enterrar Montesquieu

Ara estaran entretinguts ses senyories amb lo de les curses de braus, aquesta nimietat posa de manifest una cosa ben distinta al que pretenia: que els diputats i diputades no tenen llibertat de vot, és a dir que aquesta està coartada per la decisió que del sentit de vot pren el partit de torn i que el vot no és secret, de manera que si algú no fa el que li han dit queda en evidència. Al menys a la Iniciativa Legislativa Popular que respon a les sigles I.L.P, cal agrair-li el posar en evidència la perversió d’un principi fonamental en democràcia, que el vot ha de ser: lliure, igual, directe i secret, i pel que sembla en el Parlament de Catalunya, com també succeeix en el Congrés dels Diputats el vot dels representants dels ciutadans, no és lliure, potser si que igual, directe també -usen tecnologies que ho fan suposar-, però gairebé mai és secret. Montesquieu fa temps que va ser enterrat per la Democràcia i ara, els braus en la seva disputa: “curses sí, curses no*”, ens evidencien que l’hi ha estat posada una bona llosa en la seva tomba.

*Pel que sembla, els partits polítics al Parlament de Catalunya en aquest tema i només en aquest tema deixaran llibertat de vot i vot secret als seus diputats (12/2009)

Subjectes

Descobrir que el mètode científic és aplicable a la determinació de les ciències humanes, distintes de les ciències de la naturalesa implica descobrir tot un món nou que suposa l’acceptació de principis hipotètics subjectes als processos analítics que se’n deriven de la comparació, de la falsació, de la determinació mateixa a partir de les diferents teories aplicables.

L’establiment consuetudinari de l’àmbit de la política ens aporta un perfil que podria desvirtuar aquella aportació científica que és posada en qüestió, com no podria ser d’altra manera a partir del desconeixement dels valors teòrics i analítics que representa, valors teòrics en aliança permanent amb la ciència de l’administració i amb la sociologia mateixa, en primer terme, però sense menystenir altres disciplines, com ara la filosofia, l’economia, la història entre d’altres en les que es configura l’acadèmia en el model clàssic com els grecs la coneixien.

Avaluar les polítiques, els models emprats, la gestió de la i les polítiques implica un reconeixement científic que difícilment pot entendre’s des del convenciment de la política com administradora de sentiments i sensacions, una cosa distinta i de la que s’ha de diferenciar de manera evident i conseqüent respecte com d’aquelles valoracions que només poden ser fetes per experts analistes, en un context professional que comença hores d’ara a tenir les seves regulacions derivades de les pautes col•legials que se’n deriven de les disposicions normatives han estat emanades del Parlament de Catalunya recentment, massa recentment potser.