divendres, 6 de desembre de 2013

Hi ha paisatges...




Hi ha paisatges impressionats que s’assimilen a una relativa llibertat d’agradable complaença, remeis d’antic, amulets potser que esdevenen del record, en el temps, probablement perquè l’extensió de la saviesa es dóna precisament a partir del cúmul d’experiències que s’hi aglutinen, quina grandesa no acostuma a revelar-se gairebé mai, perquè hi ha històries que queden aixoplugades en una altra dimensió de la memòria.

La fortalesa, tanmateix, radica en el respecte a aquella dimensió oculta, no menys humana, per la que hom ha transitat, honorant la senzillesa de les coses que alimenta l’esperança, malgrat el desig de preservació de les elits, però el respecte, fins i tot en l’adversitat, esdevé cadena difícil de trencar, si la desesperança no la rovella, convertint la reputació en una sort de miracle que projecta una profunda i transcendent lliçó que emana  del poderós efecte de la paraula.

Tot i així, el silenci, ubicat també en el temps com en l’espai, atorga com a pausa eloqüent la divina complaença del deure allunyant del soroll que amara la calma, en el que nia la perspectiva amb la que cal mirar i emmirallar-se,  per a poder aconseguir  d’alimentar l’esperit en projecció, abastant noves carenes des de les que contemplar la vida, des de la benedicció que ens és atorgada.

© Albert Balada

05-12-2013