dimecres, 12 de febrer del 2014

La lluna creix...




La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada
12-02-2014