dimecres, 11 d’abril de 2007

Què passaria si la gent fos sincera?



Descobreixo, caminant per la galàxia blogger, que la vitalitat de la paraula és important, com el discurs, com la dialèctica, però a mi m’interessa tant el silenci.... Hi ha vegades que de fet hi ha detalls de la vida quotidiana que m’interessen més aviat poc en aquest intent de referir un dia a dia, unes reflexions una manera de veure la vida, i per tant la política i la societat des del meu particular punt de vista, encara que t’apuntin, et recomanin o t’implorin.

Segurament als centenars de bloggers que omplen la blogesfera catalana els semblaria una bajanada establir uns criteris normatius per a determinar de que o perquè, quan, com i de quina manera, aquesta és la essència mateixa de l’univers dels blocs, la llibertat, la possibilitat de retrobar la relació epistolar, com he dit en un altre post, amb aquelles persones anònimes; és com si de una finestra es tractès, oberta a la dimensió mateixa de lo universal, i quedés així permanentment com la essència mateixa de la llibertat en la paraula i en l’opinió, com si referís urbi et urbi els teus pensaments escrits.

És molt probable, també que no tot pugui ser escrit, que no tot pugui ser dit, que fins i tot hi hagi una fonamentació ètica o estètica que hagi de guiar aquesta nostra dialèctica diària amb el que ens envolta, pensant com un artista en la interpretació que cadascú en pot fer del llenguatge emprat, del llenguatge que, com instrument transmissor, descriu lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase: vivències, visions, anàlisi, controvèrsia o disputa.

Avui no us parlaré d’uns frescos fantàstics de Minguell, pintats al Palau de la Diputació de Lleida, digne hereu del seu pare també un muralista excel•lent, avui no us parlaré de política perquè ho he fet entre amigues amics i us he de reconèixer que ha estat un moment excel•lent que m’ha transportat a aquelles tertúlies de cafè Gijón, avui no us parlaré de res en concret i en especial, perquè de vegades, com tantes altres he dit, el silenci és una manera també de dialogar, de deixar entendre, d’acaronar les paraules i les persones, de dir sense dir, com en un somni, la realitat observada.

De vegades a la política cal donar-li el silenci, fer una pausa i reflexionar, per veure que fan i que fem i com ens entestem en allò que gens interessa a la gent; descobrir com fins i tot pot ser una falta de respecte a la figura del ciutadà, allunyar-se de les seves preocupacions, de les seves inquietuds per a respondre-li en molts casos amb la banalitat extrema o amb megalomanies estranyes; De vegades cal el silenci, per demostrar rebuig, però també al el silenci per demostrar sorpresa o angoixa a banda de reflexió, una manera de disposar dels moments en propietat sense transmetre absolutament res; us imagineu si després del silenci vingués la sinceritat, i què passaria realment si la gent fos sincera?