La tardor...

La tardor se'ns presenta al terra, fulles groguenques que inexorablement van caient, desmentint l'estiu que encara ens pentina amb calors estranyes. L'engany doncs resulta impossible, la saviesa de la natura, per senzilla, imitable se'ns mostra davant dels miratges que la vida et presenta de tant en tant, i de l'aprenentatge? Els seus ritmes que també ens marquen...

© Albert Balada

18-10-2013

Arrelat a la terra

Foto de Montse Esteba

No tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....  

The next revolution

Fotografia original de Montse Esteba . La resclosa de Sant Salvador (Santa Coloma de Farners)

La “Revolució Neolítica”, el terme encunyat per l’ historiador Vere Gordon Child[1] a partir de les seves investigacions sobre l’ anomenat Creixent fèrtil a l’orient pròxim, ens aporta a ulls de l’ interès en l’establiment social i polític actual la perspectiva sobre aquelles primeres societats sedentàries;  l’origen de les civilitzacions en la paradoxa del canvi, a partir de segles d’història en la transformació de les primigènies societats natufienses, aquelles caçadores i recol·lectores, quina diversificació tècnica va suposar la transformació neolítica dels ritmes socioeconòmics i polítics d’aquelles comunitats primitives.

Seria fàcil de comprendre, a la vista dels treballs d’investigació, com aquelles primeres societats que “domestiquen” l’agricultura silvestre i els animals salvatges, que transformen els seus hàbitats i les seves identitats tecnològiques, que incorporen a la seva cultura a gossos i gats, com se’ns descriuen importants canvis en els àmbits culturals i ideològics, doncs els lideratges en la caça havien desaparegut o s’havien transformat, per a convertir-los en lideratges nous  a partir de la identitat de subsistència en l’explotació de la producció autosuficient.

Comprendre que hi ha una certa similitud, entre aquella primera revolució i aquesta nostra tercera, fruit dels col·lapses periòdics del sistema que beu encara de les dimensions de la nostra anterior revolució industrial, la segona, com en la primera, aquella en la que es va donar  la transformació civilitzacional a partir de tallar amb la rel primigènia del model de subsistència i entramat social que creava el model de la caça i de la recol·lecció.

Només cal posar una mica d’imaginació per a determinar les conseqüències d’aquells canvis que van esdevenir al llarg de mil·lers d’anys en aspectes tant significats com ara el lideratge o la configuració de les elits, això hauria de suposar en aquell trasbals, la confrontació d’estructures mentals distintes, les d’un caçador, o les d’un recol·lector, en relació a les que hom podria observar en les noves elits d’un grup que esdevindria essencialment urbà, on les relacions entre els membres d’aquella comunitat serien ja distintes a les de les societats predecessores.

Probablement es produïa una transferència imperceptible de “poder”, però clar i notòriament a partir d’un procés cronològicament ample d’aquella transformació societària, fruit essencialment de les noves tecnologies de sedentarització. Hauria creat aquesta tecnificació majors conflictes de transferència de lideratges?; Podria ser cert que no hi van haver cap tipus de conflictes entre les elits d’una i altra civilització? Els líders dels clans caçadors i recol·lectors van deixar de manera natural el seu lideratge per esdevenir líders d’una societat de pastors i agricultors? Apareixerien de sobte nous líders, nous lideratges amb nous conceptes i noves visions socials, primàries, però nous conceptes en definitiva?.  Totes elles són preguntes que hores d’ara podrien no tenir una resposta clara.

L’antropologia ens refereix les seves relacions, els seus valors culturals, la realitat dels seus cultes funeraris, com les seves referències i preferències, però per poder arribar a determinar aquests aspectes imperceptibles que no queden escrits en les restes fòssils, tals com les relacions pròpiament socials i de lideratge, el paper de les elits,  haurem d’usar una mica de la imaginació a partir, això sí,  dels estudis científics que les disciplines relacionades amb el tractament de dades històriques ens poden oferir.

És ben probable que no hi hagi tanta distància en l’actual situació respecte dels plantejaments d’aquells canvis, els de la primera revolució com la va definir Gordon Child des d’una perspectiva arqueològica; és evident, però,  que també des d’una perspectiva social i política, és aquesta tercera revolució una revolució imperceptible que pot col·lidir amb els paràmetres preexistents però estem situats en un moment en la història social de la humanitat, on segurament no sabem, como probablement no ho sabia l’home paleolític cap on anava, com tampoc sabem d’entrada quina serà la nostra propera etapa en aquest camí evolutiu que ens és donat de caminar.

No cal buscar referències mítiques, canvis d’era o conjuncions astrals, aquesta seria una postura on la visió màgica de les coses es contraposa al mètode científic; és una postura fàcil d’entendre la realitat vista des de la perspectiva distinta a la que trepitgem cada dia, a la que confraternitza amb el nostre jo individual i el nostre jo social. L’evidència, però, és la desorientació en la que ens podem sumir, una desorientació que pot veure’s engolida per tota mena de “gurús” que puguin veure una mena d’apostasia mil·lenarista justificada en l’absència de respostes des de tot tipus en aquesta evolució.

Segurament la diferència radicaria en que encara vivim, com els humans paleolítics en un model que veiem que subjecte al canvi però que encara no ens ha convertit en una  nova societat, com aquella que en el seu dia va deixar la caça i la recol·lecció; no sabem quina ha de ser la nova societat a la que ens aboquem, però el que si que és cert és que en ella apareixeran nous tipus de lideratges, noves formules de convivència social, noves formes de participació efectiva que podrien trencar, o no, amb  els nostres models de representació. Arribats a aquest extrem de  l’anàlisi seria evident, també, que els nivells d’autoritat legal, poguessin ser posats en qüestió, de manera que l’ús de les noves formes de relació social i les futures que puguin aparèixer puguin ser instruments de qüestionament genèric de la legitimitat institucional.

Podria acabar essent aquesta la situació? Estem tant segurs que situacions d’aquest tipus no les van haver d’afrontar els nous homes neolítics? Existeix la possibilitat d’haver pervingut enfrontaments entre les antigues elits i les noves elits sorgides d’aquella nova societat? Només la imaginació ens pot donar testimoni, les hipòtesi, malgrat el coneixement de determinades variables, no ens poden dur a cap evidència, la dubtabilitat general ens ho demostra.

Així doncs, si prenem, amb la cautela que ens exigeix el “mètode científic”, la hipòtesi de partida del model rupturista de la primera de les revolucions humanes, podríem aventurar, només aventurar, l’esgotament d’un model que, consolidat i admès com a vàlid fins als nostres dies, ens pot dur a un futur adveniment, a curt, mig o llarg termini, a un nou model, sota un nou paradigma de substència, sota un nou paradigma de gestió,  sota un paradigma de lideratge i representació, una societat distinta, en definitiva a la que hem conegut fins ara.

El pas dels dies, dels mesos, dels anys, dels segles ens ho confirmaran o ens ho desmentiran. De moment només ens queda que observar, en el silenci de l’observació acadèmica, fins al més mínim detall de tot plegat per a poder esbrinar, mica en mica si es donen les característiques d’aquest canvi que se’ns aventura en l’evolució humana i com.   

 

---

[1] Gordon Childe, Vere. Los origenes de la civilizacion. Ed. Fondo de Cultura Económica. México.1983

 

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

Notes III: Quan hom prova...

A la fotografia restes d'una església cristiana bizantina de Drobeta-Turnu-Severin a Romania

Quan hom prova de respirar lenta i pausadament és com si el món anés a un altre ritme, com si la veu, la teva veu, esdevingués un lleu murmuri entre tota una munió de veus que sentides en una cadència temporal que les acomboia, fan en definitiva un murmuri que et porta a no entendre res, per molt que l’intel·lecte, quan n’hi ha, s’hi esforci i s’hi escarrassi per entendre una sola de les paraules, un sol dels mots, un sol pensament, una sola reflexió.

Segurament la respiració lenta i pausada et permet entendre que és equivocat voler anar més de pressa que el temps, per arribar on? La historia ens ensenya com els moments son irrepetibles i intransferibles i cal gaudir-los amanyagar-los i fer-los nostres, en el nostre imaginari particular, per recrear la nostra simbologia íntima, per això ens cal atenció, reflexió, la velocitat adequada i les referències lògiques que ens hem anat creant en el nostre inconscient. És molt probable que si hom prova aleshores de respirar lenta i pausadament el paisatge que se’ns ofereixi als nostres ulls no resulti tant diferent, però segurament en sabrem interpretar millor els ítems, potser.

Solsticiar

Quan esgotes les hores d’un nou canvi de solstici, quan engeguem un nou solstici, sembla com si l’inici de tot plegat et marqués tots els minuts que has de recomençar. La cristianització d’aquest fet, el solsticiar, esdevinguda evidència consumista fins a cotes alarmants, deixa de banda altrament la voluntat calma de la terra, que relanteix els seus ritmes com nosaltres ho hauríem de fer, tot i que la industrialització va portar a les urbs una nova dialèctica que deixava de banda els temps que marcaven els solsticis i els equinoccis, per marcar un nou temps, el temps de l’oci i el consum a mesura que s’anava consolidant aquesta cultura que va predir entre d’altres Marx, potser més en els seus Grundisse que en el propi Capital.

Bastir aquesta societat de l’oci i del consum ha costat anys i sang, suor i llàgrimes sens dubte, segurament els mateixos en que s’ha produït l’evolució dels mitjans de comunicació i la comunicació mateixa, de manera que ha quedat configurada una societat estàndard en els models occidentals que ha deixat de banda tota essència fonamental, tot recurs a la pròpia humanitat, per pensar només en clau d’un suposat progrés que s’alimenta de necessitats banals i supèrflues, gens útils si m’ho permeteu, al desenvolupament del ser humà.

La transcendentalitat doncs de les dates, humiliades a partir de convenis socials creats ad hoc, deixa d’interessar-me, fins i tot des de la perspectiva en la que hi ha un tòtem en el que la familia cal recomposar-la per aquestes dates, com si altres dates de l’any no ho fossin iguals de transcendents sigui quin sigui el dia, per recomposar la relació amb la gent, estimada o no. De fet la nostra vida, el nostre destí en depèn absolutament de la nostra relació amb el nostre entorn, perquè com deia André Maurois: “ la vida no és un joc del que podem retirar-nos emportant-nos els guanys”….

Amanida de primer

Havíem decidit d’anar a fer un àpat, atrafegats per la feina, no us dóna de vegades la sensació que les hores i els minuts van més ràpid del que voldríeu? Doncs a mi tot sovint, i intentes de caminar més ràpid, avançar ràpidament, fer anar el teu ordenador també a la velocitat que tu voldries, però ailàs, les màquines et fan veure que els teus ritmes no són els seus, com un avís per aturar-se i desprendre’s de les aventures estressants que no porten enlloc si no les gaudeixes, com gaudir del somriure d’un amic que retrobes en un restaurant, amb la sorpresa, d’aquell instant que com sempre esdevé etern.

Mentre, parlar tot menjant, aquesta sana costum mediterrània, on el verd de l’amanida esdevé bandera de salut obligada, brindant pels èxits i fins i tot pels fracassos que mai ho són, rient, “babardejant”, com dirien els francesos, quin plaer pels sentits, us ho ben asseguro. Després, saber de l’amic malalt que també rep la teva visita amb una rialla i prendre-li la mà, en un signe inequívoc d’amistat fraternal, la millor mostra de germanonia.

Els detalls, sempre els detalls que fan que el dia esdevingui complert, com un entrant de l’àpat, un primer plat, com diria un amic, disposat a ser compartit, perquè la bellesa es troba sempre en les coses més senzilles, en les més corrents, en la paraula amable o la mirada feliç com li deia també avui a un amic amb qui comparteixo hores interessants de reflexió sobre la capacitat de donar sense esperar res a canvi i el retorn que això té. El dia esgota les seves hores, fent dels escassos segons aquells moments en els que el silenci et permet de reprendre la mirada sobre tu mateix i descobrir que encara ets viu i que val la pena de viure la vida.