diumenge, 23 de desembre de 2007

Solsticiar


Quan esgotes les hores d’un nou canvi de solstici, quan engeguem un nou solstici, sembla com si l’inici de tot plegat et marqués tots els minuts que has de recomençar. La cristianització d’aquest fet, el solsticiar, esdevinguda evidència consumista fins a cotes alarmants, deixa de banda altrament la voluntat calma de la terra, que relanteix els seus ritmes com nosaltres ho hauríem de fer, tot i que la industrialització va portar a les urbs una nova dialèctica que deixava de banda els temps que marcaven els solsticis i els equinoccis, per marcar un nou temps, el temps de l’oci i el consum a mesura que s’anava consolidant aquesta cultura que va predir entre d’altres Marx, potser més en els seus Grundisse que en el propi Capital.

Bastir aquesta societat de l’oci i del consum ha costat anys i sang, suor i llàgrimes sens dubte, segurament els mateixos en que s’ha produït l’evolució dels mitjans de comunicació i la comunicació mateixa, de manera que ha quedat configurada una societat estàndard en els models occidentals que ha deixat de banda tota essència fonamental, tot recurs a la pròpia humanitat, per pensar només en clau d’un suposat progrés que s’alimenta de necessitats banals i supèrflues, gens útils si m’ho permeteu, al desenvolupament del ser humà.

La transcendentalitat doncs de les dates, humiliades a partir de convenis socials creats ad hoc, deixa d’interessar-me, fins i tot des de la perspectiva en la que hi ha un tòtem en el que la familia cal recomposar-la per aquestes dates, com si altres dates de l’any no ho fossin iguals de transcendents sigui quin sigui el dia, per recomposar la relació amb la gent, estimada o no. De fet la nostra vida, el nostre destí en depèn absolutament de la nostra relació amb el nostre entorn, perquè com deia André Maurois: “ la vida no és un joc del que podem retirar-nos emportant-nos els guanys”….