L'orgull, l'arrogància, la satisfacció d'un mateixa...

L’orgull, l’arrogància, la satisfacció d’un mateix solen definir-nos de vegades, encara que la nostra percepció no ens ho permeti i puguem tendir a la falsa modèstia; la concepció fraterna que hom hauria de tenir, ens hauria de dur a considerar la nostra subordinació a l’esperit, de manera que els nostres trets característics ens permetessin d’obrar a partir de la sincera humilitat, emfàticament, però a aquest estadi no hi podrem arribar si no és fruit d’una profunda meditació, ordenada, cabal i feta a consciència, el que significaria una obertura de cor i de ment que ens renova i revitalitza. 

© Albert Balada

09-12-2013

La desesperança fa camí amb l'arrogància

La desesperança fa camí amb l’arrogància, dues cares d’una mateixa moneda mentre la política ha deixat de ser present i la suposada economia dibuixa el paisatge i l’escenari sobre el que teatralitzar-ho tot. Quan l’Estat de la restauració democràtica es dibuixava ara fa ja 35 anys, ho va fer sense entendre’s a ell mateix, cercant-ne un manteniment de les estructures fermes, potents i burocratitzades de l’Estat Unitari i plantejant una fal·làcia, una certa recepta federalitzant que no era més que una clara i absurda improvisació, concessió feta per mor del silenci dels territoris ancorats a una corona també improvisada, com tantes altres vegades s’han donat en el quefer de les històries hispanes,  fins que el soroll de sabres va magnificar aquella improvisació. Ara la improvisació la magnifica de nou un altre soroll el dels escriptoris i la burocràcia, aquella que ja estava en crisi quan Max Weber la va estudiar, però que ha continuat alimentant-se i creant un monstre, un nou monstre en l’imaginari col·lectiu, distint al que els seus pares fundador van pensar, i no parlo només de la restauració democràtica espanyola, parlo tanmateix del que ha esdevingut amb l’Europa que van pensar  Monnet, Schuman i Gasperi. La crítica a la microeconomia del funcionament a crèdit és un argument maleït i que no s’empra en la construcció d’aquest Estat Social i Democràtic de Dret, on primen els interessos de classe, però no en les formes clàssiques dels termes, si més no a partir del que interessa en un moment donat, sempre pensant en clau electoral i mai en clau de país o de les generacions futures, per molt que es digui o s’aventuri. Però una cosa bona tenen les lectures de la prima de risc, això si, l’advertiment que cap dels països del sud ha volgut escoltar, la necessitat de dimensionar les seves estructures, engreixades i hiperdimensionades, especialment en el cas d’Espanya que feia créixer una nova estructura alimentant-ne la antiga que havia de ser limitada en temps i forma. Però ailàs qui creia en el projecte al que es dedicà un títol sencer de la Constitució? Mentrestant l’empobriment de la societat no genera altra cosa que la desesperança i alimenta gratuïtament o no el conflicte i l’arrogància manté les estructures d’un Estat que es resisteix a deixar de ser el que era per a ser el que hauria de ser, amb una mena d’artilugi de tall poc o gens democràtic com és Europa. La civilització s’arrossega pels camins del desori i unes constants veus autàrquiques que tampoc són capaces de deixar entreveure un panorama més plaent. Kostas Lurantos, aviat quedarà en l’oblit, serà un nom més d’un paisatge social o potser ni tant sols això, com Salvatore de Salvo i Antonia Azzolini, però perquè ha de ser així?  Perquè ha de ser aquest el retrat que ens llegà l’arrogància? La realitat hauria de ser ben bé una altra si som conscients que les estructures i les superestructures no tenen cap mena de sentit si no cerquen la felicitat dels ciutadans que les suporten, i en lloc d’això ens trobem en front d’una realitat que banalitza la vida i l’esperança, sota una pàtina mediàtica que en desdibuixa l’objectiu i la imatge mateixa, esdevenint imprecisa i incerta.  

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.