L'orgull, l'arrogància, la satisfacció d'un mateixa...

L’orgull, l’arrogància, la satisfacció d’un mateix solen definir-nos de vegades, encara que la nostra percepció no ens ho permeti i puguem tendir a la falsa modèstia; la concepció fraterna que hom hauria de tenir, ens hauria de dur a considerar la nostra subordinació a l’esperit, de manera que els nostres trets característics ens permetessin d’obrar a partir de la sincera humilitat, emfàticament, però a aquest estadi no hi podrem arribar si no és fruit d’una profunda meditació, ordenada, cabal i feta a consciència, el que significaria una obertura de cor i de ment que ens renova i revitalitza. 

© Albert Balada

09-12-2013

La paraula...

La paraula, aquell instrument poderós, instrument que els humans emprem per a fer les nostres construccions intel·lectuals, ha de ser usat amb criteri, amb molt de compte, talment que serveixi per a remoure les consciències i ens serveix com invitació al proïsme per a interactuar, a través de l’habilitat i l’actitud que hom cal tenir amb el llenguatge, més enllà de l’expressió, a través dels seus signes i símbols, de manera que pertany tant a l’emissor com al receptor, eliminant les dificultats de tan fàcil existència que no faci sinó conrear la incomprensió.

Cal doncs una actitud humil, lluny de la falsa modèstia, en la calma precisa que ens permeti descobrir-ne el procés del pensament, que ens permeti aportar la nostra perspectiva en el respecte al sentiment, sensacions i les idees dels altres, sense assentiment,  però convidant a la reflexió, sense manifestar pors malsanes ni a semblar estranys en les convencions, dubtant si fa el cas, però amb el ferm convenciment que és així com es construeix la societat, aquella que tendeix al creixement, sense parles artificioses, recreant en la senzillesa les exposicions més subtils, donant a la paraula el seu sens més autèntic i perfecte.

© Albert Balada

01-12-2013 

Encara que arribi el dia...

Encara que arribi el dia en que no ens falti de res, sempre serà necessària la pregària, el contacte amb el  Creador,  perquè les circumstàncies són causals i en elles s’esdevé tot allò que està escrit; és, en definitiva, la necessitat de mantenir-nos en permanència vinculats a l’Univers com a símbol de quietud, per tal d’allunyar-nos de la falsa modèstia, acceptant allò que esdevé en la seva normalitat, sense pre judicis, sense cap altra model que no sigui l’agraïment i el delme obligat, perquè ens hem enfortit a través de les passes de la nostra vida, si hem estat capaços d’entendre i interpretar tots els senyals.

© Albert Balada

30-11-2013