Què és viure?: caminar cap a una meta!

A la foto Friederich Nietzsche

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “...lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions...està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (...) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       

---

[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich . Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

Απολλυων

Seria molt aventurat de pensar, posem per cas, com la recreació de l’ Apolion relatada en els textos bíblics ens podria semblar, de fet, un text premonitori, com un relat, una visió, si pensem com n’hauria estat de complex segles enrere de poder descriure les tropes d’assalt modernes, els sorolls dels carros de combat, dels míssils, dels fusells d’assalt o de qualsevol estri o instrument de guerra; si entenem el text juanístic com escrit en el segle I de la nostra era, i la descripció que en ell se’n fa del relat apocalíptic de la destrucció[1], en coincidència entre la denominació hebraica בדון i la denominació hel·lenística Απολλυων, tot i que alguns estudiosos ho atribueixin a influències babilòniques. Podria assimilar-nos, perquè no, als relats dels moderns conflictes bèl·lics que assolen les regions antigues, vistos amb els ulls incrèduls i estorats d’un visionari, com qui veu el futur i no sap com interpretar aquelles imatges que res tenen a veure amb el seu context.

Contextualitzem per un moment aquest relat de la guerra, una guerra permesa, segons el text bíblic, que ens situa en un moment concret: “en la caiguda de l’estrella al terra”[2] i no seria difícil d’imaginar a partir del recorregut dels símbols que representen l’actual context dels estats - nació, i més en concret a l’orient mitjà, posem per cas; però el fet transcendent és el mateix aspecte que en el relat novel·lat donaria pas al anteriorment descrit, tot i sempre amb aquell caràcter simbòlic de difícil explicació per a un antic, que ens situaria de nou en una descripció com s’aboca a una guerra total, a com s’inicien les noves hostilitats, quin és el motiu, i com continuaria, no resultant de cap complexitat la seva identificació actual. Perquè pot observar-se tanmateix en el mateix text i en els versicles propers, com el visionari ens adverteix també de la globalització de retorn en aquest conflicte hipotètic[3], i no hauria pas de semblar agosarat de pensar en que això pugui ser així malgrat el mitologisme literari..., però no, a ben segur que seria molt aventurat de pensar que els textos antics ens adverteixen als habitants del seu futur, que és el nostre present, enllà on, també, diuen, va començar al menys una part de la nostra història, l’auge i declivi d’algunes civilitzacions...... com gens científic, veritat?

[1] Apocalipsi, 9, 7-11: “7 l’aspecte de les llagostes era semblant a cavalls preparats per a la guerra; als caps hi tenien com corones d’or, les seves cares eren com cares humanes, 8 teníen cabell com cabell de dona i les seves dents eren com de lleons 9 tenen cuirasses com cuirasses de ferro i el soroll de les seves ales era com el tronar de molts carros de cavalls corrent a la batalla; 10 tenien cues com d’escorpins i també fiblons, i en les seves cues tenien poder per a danyar als homes durant cinc mesos. 11 Sobre ells tenen com a rei a l’àngel del avern, quin nom en hebreu és Abadón, i en grec, Apolión.”
[2] Apocalipsi, 9, 1: “El cinquè àngel tocà la trompeta i vaig veure com una estrella que cau del cel a la terra i se li dona la clau del pou de l’avern”
[3] Apocalipsi, 9, 13-17 “13El sisè àngel tocà la trompeta i vaig escoltar una veu entre els quatre corns de l’altar d’or que era davant de déu, 14 la qual deia al sisè àngel que tenia la trompeta: “allibera als quatre àngels que estan lligats al costat del gran riu Eufrates!”15 I foren alliberats els quatre àngels que estaven preparats per a l’hora, dia, mes i any, a fi de matar la tercera part dels homes. 16 I el nombre dels exèrcits dels genets era dos-cents milions. Jo vaig escoltar el seu nombre.17 I així vaig veure en aquesta visió els cavalls que tenien cuirasses de foc, safir i sofre. Els caps dels cavalls eren de lleons, y de les seves boques sortia foc, fum i sofre.”

Novus Ordo Seclorum

Aventurar la sapiència en un món obert a la manca de virtut, implica la necessitat de descobrir aquells homes bons, capaços de convertir la seva vida en una vida de servei a la humanitat sencera, anacoretes del saber, dels secrets que ens transmeten els grans, per albirar aquell destí on la maldat sigui rebutjada, sigui anihilada del cor dels éssers humans, per conformar un complex entramat que faci de l’aliança aquell nexe d’unió entre civilitzacions, recuperar en la història de la humanitat un altre set cents quaranta i dos. És arribada l’hora en que la llum esdevingui com a principi fonamental del nostre pas per la vida, del nostre trànsit com esglaons d’una cadena ampla que descriu la transmissió i l’enllaç de coneixements del passat al futur, de la ment al cor dels homes,

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

El calendari de l'eternitat

Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.

Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.

MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier