La vida et dóna algunes sorpreses...

La vida et dóna algunes sorpreses, ja m’hi vaig acostumant, però qui m’ho havia de dir que en un d’aquells recessos previs a l’entrar a l’aula, una alumna em demanés permís per regalar-me un llibre que havia publicat al 2008; ja em direu demanar-me permís...! Jo feia poc que havia perdut a la meva “cendreta” una mig siamesa que ens havia acompanyat durant gairebé 12 anys.

Era lògica la seva petició, no tothom entén la íntima relació que s’estableix amb un gat, entenent els seus signes, el seu llenguatge, el seu misteri però imagino que va saber interpretar la meva tristesa, i si més no, que acceptaria el regal, i és clar que sí!, de manera unes classes més enllà, no gaires, em va obsequiar amb el llibre, que és en realitat una declaració d’amor als gats, on la seva reflexió final, no me’n puc estar de copiar-la aquí, com un homenatge a ella, la meva alumna, la Maria José Cortina, però també a la meva gata, que és en el seu Orient etern, i que tanta estima ens va donar i a la que tant vaig plorar; diu l’autora:

“ Aquest món enigmàtic i fascinant dels gats, estimar-los, observar-los, acaronar-los, fa que em senti profundament unida al misteri de la vida, a aquella vida que emergeix amb força de les entranyes de la terra, i que ens regala la meravellosa riquesa d’una natura a la que mols mirem amb passió i respecte, convidant-nos a compartir la nostra vida amb esser d’altra espècia i a gaudir de l’immens plaer que dóna el descobrir els diferents llenguatges de l’amor”[1]     

© Albert Balada

28-05-2013

---

[1] Cortina, Maria José. “La gata bajo la luna”. Ed. El Clavell. Premià de Mar. 2008

La Cendreta (acs)

Notes de text II: -Però i la vida?-

Pandora, una de les llunes de saturn

- Però la vida, com és la vida?- Preguntava el jove deixeble al seu mestre mentre caminaven per les arbredes denses que els protegien de la solejada. -La vida, responia el mestre, no és, res és mentre nosaltres ens aboquem a malbaratar cada segon de la nostra existència en raons fútils, que res no ens aporten ni a nosaltres mateixos ni als altres amb els qui compartim aquest espai- La resposta no semblava donar un sentit al que la ment del jove albirava i de nou metres enllà li planteja de nou la mateixa qüestió –Però, i la vida?- La vida és saber i el saber el duu a l’hora l’estudi i l’experiència, també la contemplació, com el respecte i el sentiment d’estima als altres, perquè la vida, com tu te la planteges no deixa de ser un recorregut en solitari en el manteniment de l’harmonia universal, aquella que quan s’escapça allibera dolors als homes[1] que han de recórrer al valor de l’esperança com a reserva moral en el camí cap a la bondat que custodien els déus. El jove deixeble va mirar al mestre amb ulls d’agraïment, brillants i lluents, com qui acaba de trobar-se un tresor i des d'aleshores romangué en silenci, contemplatiu, gaudint de les flaires que com remors els arbres del camí deixaven caure al seu pas.....

---

[1] Comparán Rizo, Juan José. Raices griegas y latinas de la lengua española. Umbral S.A. editorial de CV, 2006. México. Pag. 193. El mite de Pandora.

Un dia, el dia.....

El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

Notes XIII: abraçar la vida

"Trobeu la mansor del tigre i aplaneu enllà la vostra discòrdia" (dita colombiana anònima)

Abraçar la vida com qui esgota segon a segon la seva essència no serveix de res, si no som amants de la vida mateixa i ens regalem aquells instants preciosos que ella ens do, cada dia, a cada moment, després de la dura batalla diària, com aquell general que ens demana una treva entre focs al camp de batalla. Algú em deia, quina llàstima el pobre Napoleó, que volia ser geògraf!. De fet endurir l’esforç, per establir permanències en el nostre propi dolor, amanit de la necessitat irrefrenable de poder esdevenir quelcom en la vida, no ens pot dur sinó a la infelicitat. Amb tota probabilitat podríem coincidir, si vaguem per les històries profanes de la gent normal i corrent, com tu i com jo, que no vol més que passar el seu dia a dia, si vaguem deia, descobrirem com en cadascun de nosaltres s’hi amaga el geni de la saviesa, aquell que recerca en l’univers dels mortals, en els més recòndits racons, aquell misteri, aquella dita, l’aforisme no reconegut, per convertir-lo a l’univers mateix de la saviesa guardada en un pot de magdalenes, lluny de la patètica fornada de mediocres, però valents, sabedors que la imatge no es pot comprar, com tampoc el saber, com tampoc l’estima, o l’honor, o la lleialtat….