Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relació. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de novembre del 2013

Hi ha qui diu...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

Hi ha qui diu, i potser tingui raó que ens estem creant i recreant, d’igual manera a com canviem la pell, també els nostres sentits i sentiments, es re formulen a partir de les experiències que hom va conreant en la vida, de les experiències i del contracte amb el proïsme que també hi ajuda, d’igual manera com les causalitats que en aquestes circumstàncies es plantegen.

No som iguals, doncs, avui que ahir, com tampoc no ho serem demà, el que fa que una similar situació puguem valorar-la de manera distinta, això, no deixa de ser testimoni de la nostra evolució, que és en un sentit positiu si hem arribat a la conclusió que formem part de la ànima universal que és el tot, vol dir que sabrem obrar en perspectiva a partir del convenciment que en tenim.

Aquesta experiència de creixement ens obliga, però a ser exquisits i extremadament curosos respecte del bé en el que n’ hem de ser garants, assolint el mestratge amb el temps, a partir de l’estudi, de la lectura com de la observació, doncs ens devem, també a aquest imperatiu que igualment ens ajuda a fer brollar de nosaltres mateixos aquella rectitud que esdevé sol·lícita en la nostra relació social, però també en la sol·lícita relació amb el nostre jo espiritual.

© Albert Balada

21-11-2013

dimarts, 20 d’agost del 2013

La màgia...




La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada
19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

diumenge, 18 d’agost del 2013

La llum transcendental és en tot moment present...



La llum transcendental és en tot moment present, només cal estar emetent, veure des del fons de l’ànima, mentre esdevé allò que ho que tendeix a igualar-ho tot, des d’allò més petit fins a allò més gran, perquè totes les coses, són coses i elles, amb els fets s’acaben trobant en algun moment en una relació que assimila, que els assimila. Mentrestant en els nivells externs de la consciència hom cal, és imperatiu de restar al marge dels fets que són passatgers en el món, doncs en aquells nivells més profunds de la nostra consciència, aquells nivells que són, de fet, en relació amb l’ànima i també amb la divinitat mateixa, hom s’ha d’aspirar a aconseguir cada cop els més alts nivells d’aproximació al Logos Aetern.

No ens  hem de referir, no ens hem de fixar en les possessions mundanes en relació a la riquesa, doncs només ens acaba calent una molt minsa porció, la que ens és necessària per a viure, però sí que ens cal respecte de les adquisicions espirituals, de manera que mai ens hauríem de donar per satisfets, sinó pugnar per a obtenir-ne més, i ser conscients que el nostre afany d’aconseguir la igualació externa esdevé alhora un moviment dinàmic de tendència ascendent que existeix dins d’un cercle estàtic, com ho rebel·la la visió del profeta Ezequiel, la roda dins de la roda  Qui és ric, doncs?   

© Albert Balada
18-08-2013

Text formulat a partir dels ensenyaments del  Rabí Itzjak Guinsburg, de la corrent Jasidista interpretadora de la Càbala. 

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Una cita: Eric Hobsbauwm



“Tothom preveu, o tracta de preveure, el futur.  Interrogar-se sobre el demà forma part de la vida, dels negocis. Tots ho intentem fins on és possible. Però el procés de previsió del futur ha de basar-se, necessàriament en el coneixement del passat. El que hagi de succeir tindrà forçosament alguna relació amb el que ja ha passat. (...) És a dir, hem de ser conscients que gran part del futur, és per principi o per a fins pràctics, totalment imprevisible, solen ser fets únics, específics...” [1]     


[1] Hobsbawn, Eric. Entrevista Sobre el Siglo XXI. Traducció d’Antonio Polito, Gonzalo Pontón. Editorial Critica, 2004. Pag. 14