Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris generositat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris generositat. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de novembre del 2013

La nostra societat...



La nostra societat, en la que regna un aspre desig de luxe i riqueses, no comprèn el valor de la ciència, ni que aquesta forma part del seu patrimoni espiritual més preuat, ni que és la base de tots els progressos que faciliten la vida i alleugereixen el patiment. Avui en dia, ni els poders públics ni la generositat d’alguns individus donen als científics el suport i els mitjans necessaris per a dur a bon termini un treball eficaç (...) Les sagrades estances conegudes amb l’expressiu nom de laboratoris, exigeixen que es multipliquin i que es dotin”[1]



[1] Curie, Marie Escrits biogràfics, Volum 2 de El Mirall i la LLum..  Universitat Autònoma de Barcelona, 2011. ISBN  9788493871741
   
Marie Salomea Sklodowska Curie, coneguda com Marie Curie (Varsòvia, Zarat de Polònia, 7 de novembre de 1867 - Passy, França, 4 de juliol de 1934), fou una química i física polonesa, nacionalitzada francesa. Pionera en el camp de la radioactivitat, fou, entre altres mèrits, la primera persona en rebre dos Premis Nobel en distintes especialitats, Física i Química, i la primera dona en ser professora a la Universitat de Paris.
                                           





dissabte, 26 d’octubre del 2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

dimecres, 2 d’octubre del 2013

La connexió...



La connexió amb l’exterior se succeeix de manera radical, quan hom situa l’ànima en la dimensió precisa, és a dir, en aquella en la què aquella proximitat esdevé quelcom més que física, per devenir l’espai que hom omple de Llum i irradia els sentits, i en aquest procés, el proïsme descobreix en nosaltres la pròpia essència, la seva, connectada a una altra realitat, la nostra, i esdevenen no poques casualitats i causalitats alhora, que no ho són pas, són fruit d’aquella mateixa Llum que hem estat capaços de connectar adequadament en harmonia perfecta amb l’Univers.  

I algú podria pensar que hom parla només d’espiritualitat, que també, hom parla de descobrir-nos en la transformació diària, en aquella en la que ens trobem, servint a una causa superior a nosaltres, que no és altra que el proïsme, ajudant-lo també a créixer si així ho podem contextualitzar, o senzillament ajudant, amb el convenciment que la generositat de donar té retorn, encara que només sigui en un somriure agraït, el món, s’alimenta també d’aquestes expressions sumades, quan hem estat capaços de embolcallar-nos en la Llum i mostrar-la al món.

© Albert Balada

02-10-2013 

dissabte, 28 de setembre del 2013

Quan la modèstia...



La fotografia és fet a la fira de Sant MIquel d'Hostalric i és original de Montse Esteba

Quan la modèstia i l’ humilitat no són suficients, aleshores ha d’entrar en joc la generositat, només així els essers transcendim la nostra pròpia humanitat i reflectim en la nostra vida, aquelles realitats que ens enllacen amb l’Univers, en la senzillesa i el valor dels actes, doncs,  serem reconeguts com a fills de Déu, aleshores serem capaços de comprendre la immensitat de la creació, entendrem, tanmateix, el sentit de la vida que ens és dada, i en aquell silenci de nounat, esdevindrem, de nou en connexió d’ànimes, perquè no hi ha res de més important que aquell reconeixement, que aquell retorn a les essències de la nostra condició humana amarada de la amb que Llum la providència ens rega, només ens cal adquirir la capacitat de saber observar i comprendre, de saber-nos amarats, en la vida, de la vida mateixa, per esdevenir en el Tot, un mateix. 

© Albert Balada

28-09-2013

dilluns, 23 de setembre del 2013

Allò que veritablement importa...



Allò que veritablement importa és el com ets ara mateix, no sucumbint a cap veu, interna o externa que impedeixi el teu progrés, el teu pas endavant en aquell camí que és la vida, en el teu creixement. És absolutament irrellevant el que vas fer, on i perquè, allò important és el que facis en cada moment, prenent-ne, però consciència, sense ser esclau, sinó senyor dels teus actes que s’han d’haver emancipat, gasela, àguila, arbre o pedra, així és com has de ser, perfeccionant-te en cada una de les formes que adoptis i essent conscient que et cal conèixer-te a tu mateix, com era escrit a la pronaos del temple de Delphi, per a poder entendre’t a tu i la teva posició i la teva natura, com al proïsme en la seva posició i en la seva natura, d’aital manera que reconeguem en el camí de la veritat, les causes que alimenten el patiment, que no són altres que l’absència d’humilitat i generositat que ens haurien de ser exigibles.

© Albert Balada

23-09-2013

El retorn...



El retorn a les nostres essències més íntimes, en la descoberta del nostre ”jo” en connexió amb la Divinitat, se’ns ofereix com un camí de canvi, de recuperació de la nostra expressió del bé, despullant tota via que ens enfosqueixi en el nostre devenir de les possibilitats d’èxit; és aleshores quan hom pren consciència que no és penediment el que ens cal, sinó el reconeixement d’aquella pròpia realitat que defuig l’anècdota per esdevenir categoria, i amb ella també esdevenir generosos amb el que tenim, doncs malgrat l’esforç res no ens arriba si no és per aquella connexió i per tant ens cal ser justos i comprensius car només som estris en el desenvolupament del que és i del que ha de ser, de tal manera com hem d’interactuar amb l’energia creadora per a ser-ne traça que plani sobre el món i l’impregni.

© Albert Balada

23-09-2013

dijous, 19 de setembre del 2013

Només mirant al món físic...



Només mirant al món físic, no podem ser capaços d’entendre les circumstàncies de la vida, per  a poder entendre-les hem de mirar dins del nostre cor i també en el cor del proïsme, les paraules no ens desvetllen les veritables raons de tota acció, doncs el llenguatge, com tota realitat humana, pot crear miratges, de fet és útil per elaborar el missatge que hom vol donar, però aquest, el missatge convencional, allò que diem, allò que ens diuen, no són més que meres construccions del nostre conscient, però que tenen de veritat?

Només quan hi ha una ànima pura darrera de cada imatge, aleshores és quan podem tenir el convenciment que no hi ha miratge, i per a aquesta disposició d’ànim ens són necessàries petites accions,  tan insignificants que poden dur a canvis inexorables en el nostre entorn, és en aquests canvis en els que connexionem amb l’Univers, és la nostra connexió  amb la Divinitat mateixa de la que en formem part, sense grans pretensions, actuant d’acord amb el sentit de l’ànima i les paraules justes, d’ànima a ànima, donant de tu, fins i tot el que no s’espera, perquè potser hi ha qui necessita d’una paraula amable, d’un sentiment, d’una mirada i el seu propi orgull li ho impedeix al proïsme, o a un mateix, de prendre’n consciència.

Cal doncs fer la proba i de vegades escoltar els silencis que l’ànima conrea, i en ells on esdevenim acció, sense prejudicis, sense axiomes preestablerts, només sabedors de la causa superior a la que cal servir, que no és altra que el món mateix, sense ambicions mundanes que pertorbin l’esperit, car venim a aquest món sense res, i sens res ens en anem.
Són els actes de generositat en aquells on pot trobar-se l’objectiu, generositat que passa per saber-nos en possessió preuada de la vida i en el moment que hom sent compassió per un mateix, on pot acabar sentint compassió pels altres, i aleshores en resulta un acte d’alta humanitat, l’exercici del major acte de generositat que hom pot exercir: el de tenir el privilegi d’ajudar els altres, però també a un mateix.

© Albert Balada

19-09-2013   

diumenge, 22 de juny del 2008

Un exercici de generositat

(La foto: "Studio waterfall 1991-1992" de Pat Steir)

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro - tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “...la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l'anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c'è da risalire un poco di più....”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet, la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “...quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico...” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “...l’uomo massa...è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

[1] Sartori Giovanni. La Democrazia in trenta lezioni. Arnoldo Mondadori Editori S.p.a. Milano. 2008
[2] Sartori, Giovanni. The theory of democracy revisite, part 1, The contemporay debate. Chatman House cop. New Jersey. 1987.
[3] Sartori, Giovanni. Democrazia cosa è. Rizzoli. Milano. 1993
[4] Mosca, Gaetano. Elementi di scienza politica (1896). G. Laterza & Figli. Bari. 1953
[5] Michels, Robert. La sociologia del partito politico nella democrazia moderna (1912). Società editrice Il Mulino. Torino. 1966
[6] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas”. Ed. Castalia. Madrid. 1998.