La nostra vida

La nostra vida de vegada ens regala situacions que ens poden resultar incomprensibles. Un acurat anàlisi ens pot permetre d’entendre el sentit i la causalitat d’aquelles circumstàncies sobrevingudes, però de vegades fruit d’una determinada posició davant d’ ella, aleshores hi ha una tendència que ens sembla natural, quan fefaentment és antinatural, com és el fet d’interpretar tot fet que no entenem, o que ens sembla advers, com quelcom de negatiu i alimentar els nostres pensaments amb la negativitat; aleshores ens cal emprendre una posició difícil, però no impossible, separar-nos de la situació, ignorar-la en la mesura del possible per tal que la circumstància no esdevingui un “nosaltres”, centrant-nos només en raons de bé, en raons de Llum, això ens permetrà allunyar de la nostra ment tot pensament negatiu i transformar-lo en positiu.

Eliminem, doncs, la negativitat i la recreem en positivitat, ens haurem trobat a nosaltres mateixos, també és aplicable aquesta actitud a emprendre, respecte del nostre proïsme amb pensaments negatius, els que hem d’allunyar del nostre quefer quotidià.

Oblidem per a recrear-nos com a individus en connexió amb l’Etern.

© Albert Balada

09-12-2013

La condició humana vesteix...

La condició humana vesteix, si més no, tot un seguit de ítems, entre ells la concepció de l’espai i el temps com a instruments de transcendència, d’encaix en un univers complex; maldestre, també intenta d’aconseguir a través de l’expressió i per tant, en la prefiguració de l’art, en la essència comunicativa, un motiu per a dimensionar aquella pròpia condició que esdevé amb el pas de les centúries una vívida expressió del retrat de la relació de l’esser humà amb la seva condició social, amb la seva consciència col·lectiva que esdevé alhora una i múltiple, crítica i acrítica, essencial i  dispersa tanmateix com una recreació cada cop més efímera de l’ànima immanentment captiva en la creativa, ara, de principis d’un mil·lenni que se’ns ofereix gairebé translúcid, fosc, complex en aquest trànsit des de la revolució tecnològica cap a una nova expressió del que és el context gregari o la pròpia individualitat.

L’encaix de l’art, doncs, refereix els dubtes de la transició des de la postmodernitat cap a una nova contemporaneïtat i en aquests dubtes l’acoblament empíric en la ductilitat de nous instruments de comunicació artística, més enllà de les tradicions que s’han vingut definint, una reflexió en definitiva que s’incardina en el trànsit que la pròpia societat experimenta de la mà d’aquells instruments que es defineixen i alhora tendeix a la construcció de nous conceptes, noves propostes, transgressores de vegades, continuistes d’altres, que ens demanden a  les diferents disciplines, també, noves consideracions estètiques, nous valors, nous esquemes d’anàlisi i de reflexió.

© Albert Balada

Sinopsi de la comunicació a la I Conferència Internacional: Cartografia, crítica de l’art i visualitat en la era de lo global. Noves metodologies, conceptes i enfocs analítics de la Universitat de Barcelona.   

Abril de 2013

  

Arquetipus rituals i simbòlics

La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....

Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.

En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.

És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...

Paraules i sintagmes

Intentaré de fer un exercici de simplifiació i fer comprensible allò que penso. Quan hom comença a escriure, el pensament s’alleugereix i aquella solitud en les paraules i els sintagmes, esdevé un món de sensacions i missatges que omple l’espai. Definir uns límits resulta poc més que impossible, la visió que hom té de la realitat abasta allò de personal que defineix una estratègia vital mateixa, de vegades equivocada, de vegades no, on el teu trànsit per les coses pot esdevenir incòmode o generar rebuig, si la teva anàlisi no correspon amb l’anàlisi de la realitat que resulta comunament acceptada.

Acceptar, per exemple que una òpera és millor o pitjor, a partir de la interpretació d’un tenor o d’una posada en escena, resulta poc menys que una simplicació al meu entendre, perquè en aquella valoració hi intervenen factors endògens, com ara la “cultura musical” de qui fa aquesta valoració, així com aspectes no controlables per part, tant dels intèrprets, com de la pròpia “regis” de l’espectacle, com són el clima, la sonoritat, l’estat d’ànim, la disposició de l’auditori, etc. Així doncs res és perfectament previsible, en cap dels espais en els que es desenvolupen els humans, com tampoc ho és respecte d’aquelles recreacions en les que necessàriament, tot i les teoritzacions imprescindibles, el factor personal esdevé imprescindible i necessari.

Podem per exemple comparar les aportacions de Màrio de Mònaco respecte de Maria Callas? Em perdonaran els entesos, però els registres són diferents, les diferencies de gènere no són pas un inconvenient insalvable i aporten una dimensió estratègica important, complementària diria jo. Un tenor i una soprano, no poden entrar en competència perquè són distints, no pas iguals, però tanmateix necessaris per a poder establir el desenvolupament d’una obra, d’una creació operística en aquest cas.

El món doncs pot ser vist en perspectiva si no se’n delimita l’espai i s’és capaç de poder observar des de diferents angles, valorant-ne l’objecte d’observació des d’un context de neutralitat, d’objectivitat, sense apassionaments, amb la contenció que cal i analitzant fil per randa tots i cadascun del ítems que conflueixen en els claveages que envolten allò que s’estudia o valora, per a poder establir una determinació teòrica adequada i correcta, sense oblidar el factor temps, que és el vector que ens ajuda a la delimitació objectiva per excel·lència.

Notes XVI: Les amanides

Obrir la ment en un bloc té els seus riscos, és com fer una amanida d’idees, amarada una mica d’aquell coneixement que hom troba en el saviesa universal per elaborar un discurs propi, distint i diferent que, ailàs, pot contradir les principals normes que alguns s’imposen, desconeixent el principi de l’anàlisi i el mètode, que ens pot dur, que ens ha de dur de fet al qüestionament general.

Descobrir, aquesta paraula que pot semblar un ítem intranscendent ens porta manta vegades a l’instrument que ha de ser la nostra vida, al descobriment en permanència de tot allò que ens interessa, que pot no ser el que interessi a tothom o a uns quants, aquells que manden per esdevenir creadors d’opinió; és probable que potser les reflexions esdevinguin incòmodes, com ho pot ser un article o la participació en una tertúlia. De tant en tant ens cal una mica de sinceritat, en un món tant empobrit per les convencions que ni tan sols això són, més aviat per la pobresa dels principis i de les accions, dels axiomes i si m’ho permeteu del nul coneixement de vegades.

Friederich Nietzsche (1.844-1.900) que dedicà la seva obra “Así habló Zaratrusta”[1], fixeu-se: “a tots i a ningú” i quina creació va influir camps del coneixement com l’estètica i la literatura, ens diu quelcom d’interessant com que “el vertader món s’ha convertit en una faula i el que ens queda és la vida” però el més significatiu adagi que jo trobo en la seva obra és una reflexió sobre la política i el ciutadà, quan afirma en el seu capítol “De les mosques del mercat” que: “El poble compren poc allò gran, això vol dir, lo creador. Posseeix en canvi un gran olfacte per a tots els actors i comediants que simulen les grans coses. El món gira al voltant dels inventors de nous valors –gira d’un manera invisible. Però el poble i la fama giren al voltant dels grans comediants. Així marxa el món!”[2].

La transcendència del que Nietzsche ens deixa escrit ens obliga a la reflexió, perquè ens ho diu quan encara els valors de la democràcia liberal, com ha quedat configurada després de la guerra freda s’entreté hores d’ara a partir d’alguns autors a retrobar els orígens programàtics i els valors que l’han de definir. Potser per això es reafirma en lo que ell anomena “mercat”, del que cal apartar-se quan ens diu “tot allò gran s’aparta del mercat i de la fama. Apartats han viscut, sense excepció , els inventors dels nous valors” [3].

Però segurament, aquells que pensem en la clara influència del destí més que l’atzar en el quefer dels homes, aspecte que dibuixa la confluència de la vida en les vides dels altres, malgrat que s’estableixi, de vegades, el conflicte inevitable, l’arrogància en el predicament i les essències; però també, als qui creiem que la llum il·lumina la foscor dels pensaments hem de convindre en el principi que l’escriptor alemany ens transmet, quan afirma: “Per a que ningú pugui furgar en el meu interior, ni en la meva voluntat darrera, he inventat el llarg silenci il·luminat”[4]; harmòniques paraules que enllacen amb una reflexió que ens fa en el capítol de les velles i les noves taules en el que ens diu: “I moltes vegades hi ha més valor en contindre’s i passar de llarg...” [5]




[1] Nietzche, Friederich. Así habló Zaratrustra. Planeta-Agostini. Barcelona. 1992
[2] Pg. 70
[3] Pg. 71
[4] Pag. 197
[5] Pag. 236

Subjectes

Descobrir que el mètode científic és aplicable a la determinació de les ciències humanes, distintes de les ciències de la naturalesa implica descobrir tot un món nou que suposa l’acceptació de principis hipotètics subjectes als processos analítics que se’n deriven de la comparació, de la falsació, de la determinació mateixa a partir de les diferents teories aplicables.

L’establiment consuetudinari de l’àmbit de la política ens aporta un perfil que podria desvirtuar aquella aportació científica que és posada en qüestió, com no podria ser d’altra manera a partir del desconeixement dels valors teòrics i analítics que representa, valors teòrics en aliança permanent amb la ciència de l’administració i amb la sociologia mateixa, en primer terme, però sense menystenir altres disciplines, com ara la filosofia, l’economia, la història entre d’altres en les que es configura l’acadèmia en el model clàssic com els grecs la coneixien.

Avaluar les polítiques, els models emprats, la gestió de la i les polítiques implica un reconeixement científic que difícilment pot entendre’s des del convenciment de la política com administradora de sentiments i sensacions, una cosa distinta i de la que s’ha de diferenciar de manera evident i conseqüent respecte com d’aquelles valoracions que només poden ser fetes per experts analistes, en un context professional que comença hores d’ara a tenir les seves regulacions derivades de les pautes col•legials que se’n deriven de les disposicions normatives han estat emanades del Parlament de Catalunya recentment, massa recentment potser.