dijous, 22 d’agost del 2013

Quan la bellesa...



Quan la bellesa, la saviesa, la raó, la llibertat mateixa són manllevades i comença a percebre’s un tel negre embolcallador com un sudari, amb el que ens manca la respiració, “protegits” per guardians de l’”ordre” que ens impedeixen de descobrir-nos i poder avançar, la veu de la violència no serveix més que per a generar violència, la força de les paraules és cert que no pot superar aquella veu que anima a la agressió, però la paraula, la raó, és la que nodreix la força, és la que nodreix totes i cadascuna de les passes del sender que travessa aquella porta enreixada que ens allunya de la presó de les convencions malsanes, dels càstigs impenitents, encara que siguin imperceptibles, de les raons exòtiques i estranyes que desperten passions; un cop descobrim que la paraula, però també el silenci i l’escolta amatent, ens permeten alliberar a aquells que encara no tenen el gaudi de respirar aquells aires purs i nodridors, sabrem que la llum allunyarà la foscor i de nou s’aixecaran, sobre l’eteri espai que ens envolta, les noves columnes...  

© Albert Balada

22-08-2013