Fins a l’any 2005, l’Estat espanyol, era un oasi en les percepcions sobre raons i situacions de les polítiques migratòries, raons i situacions que també s’havien produït a la resta de la Unió europea, i on el nostre model en ocasions, en moltes ocasions, anava vivint a remolc del que ja havia succeït en el desenvolupament de les polítiques dels nostres veïns feia 10, 15, 20 i 30 anys enrera.
Hi havia unes distancies “estranyes” entre models de proximitat, no des d’una perspectiva de les accions polítiques ni de les polítiques actives, si més no des del fet, com deia, de la percepció respecte de les situacions quotidianes que haurien d’afectar a la ciutadania de països de la ribera sud de l’Europa continental com ara Itàlia, Grècia, Portugal, o fins i tot França en allò que fa referència a un fet habitual des que s’escriu la història, als moviments migratoris.
D’acord amb els estudis d’opinió, d’altra banda la única forma de poder conèixer l’estat de la percepció de les coses, l’Estat espanyol continuava essent, fins ara, un dels països menys xenòfob i racistes de la Unió Europea, i el darrer estudi del Centre d’Investigacions Sociològiques també sembla apuntar-ho, tot i que en aquests tipus d’estudis ni el disseny de l’entrevista s’atreveix a abordar en profunditat aquest temes, ni en el cas de que s’hagués abordat, hi hauria la sinceritat suficient per part de l’entrevistat d’acceptar de ser mantenidor d’actituds d’aquests tipus.
Cert és però, que hi ha estudis qualitatius realitzats en zones d’alta densitat migratòria on comencen a detectar-se actituds de rebuig, temors, problemes de convivència, situacions, en definitiva, que tendeixen a ignorar-se a través del mitjans de comunicació, com també per part de les élites polítiques, dificultant com ens diuen alguns experts “l’obertura de vies institucionals d’abordar la problemàtica futura”, que no és més que establir mecanismes d’implementació sociològica que puguin evitar les manipulacions fàcils i localistes de la qüestió, com ja han anat fent a Europa els partits de Pym Fortuyn o Le Pen, o com sembla voler utilitzar-se en l’àmbit estricte de la ciutat de Lleida respecte de l’entorn del carrer del nord i altres problemàtiques sorgides al voltant de la comunitat musulmana.
Tot i així, amb les dades a la mà, en el nostre context social, ens trobem, sortosament a la cua (i aquest cop la dada negativa no és precisament una mala nota) en el que ens diu el European Monitoring Centre on Racism and Xenofobia, pel que fa a la percepció de la possibilitat de considerar molesta la presència de persones d’altres nacionalitats, races o religions i on, mentre encapçalen la llista els ciutadans grecs amb un 38% un 27% i un 31% respectivament, els espanyols amb percentatges del 4%, el 5% i el 6% ens situem encara lluny dels paràmetres consolidats de França, Àustria, Itàlia, i fins i tot Suècia.
També les dades ens diuen que sobre el concepte de tolerància i intolerància, sembla que també continuem mantenim paràmetres similars, amb un ràtio de tolerància que supera el 60%, 10 punts per sobre dels Irlandesos que també es troben en la banda alta i novament 40 punts per sobre dels grecs o dels belgues.
Però les percepcions, com deia, canvien, i per primera vegada l’estudi d’opinió del CIS reflecteix una dada important, com el fenomen migratori s’ha convertit en el que els ciutadans consideren un dels tres problemes principals amb una proximitat percentual simptomàtica: atur 54,1%, immigració 40%, terrorisme 25,3%, percentatges que valorats respecte de les dimensions del municipi i en concret en el nostre, poc més que es mantenen.
Sens dubte la dada més significativa que l’organisme de consulta sociològica ens planteja, és com es dona una tendència generalitzada a considerar que el nombre de persones procedents d’altres països que viuen amb nosaltres son ja massa, amb un percentatge mitjà de percepció del 60% - curiosament coincident amb l’índex de tolerància fins ara existent i que podríem arribar a considerar que ha iniciat el seu procés de neutralització- , percentatge que es fa més alt a mesura que disminueix la densitat demogràfica del municipi.
Tot i així les dades ens aporten unes variables que caldrà mesurar adequadament tant per part de la Ciència Política, com per part de la Sociologia de les Migracions, si tenim en compte que ara ja més del 84% dels entrevistats a l’estudi del CIS, considera que només s’hauria de permetre l’entrada a aquells treballadors immigrants que tinguessin contracte de treball, o com 68,1% està d’acord o molt d’acord amb que l’arribada de persones que venen a viure i treballar aquí perjudica les perspectives econòmiques dels espanyols pobres, percentatge d’opinió que, en municipis com el nostre, arriben al 70,3%.
Si bé que els nivells de tolerància podrien començar a quedar-se neutralitzats, podem detectar, tanmateix, alguns valors de solidaritat que es mantenen en la banda alta, sigui quina sigui la dimensió del municipi en qüestió, perquè entre un 73 i un 79% considera l’agrupament familiar com a necessari, un 96% considera imprescindible que puguin accedir a l’educació pública, entre un 81 i un 88% considera que han de tenir accés a l’assistència sanitària gratuïta i entre el 86 i el 90% creu que han de tenir el treballadors immigrants igualtat de condicions d’accés al mercat de treball i amb uns percentatges similars es manifesten sobre la pràctica de la religió que els és pròpia.
Així doncs si mentre el principi de solidaritat sobre els bens socials és obvi que encara es manté en les declaracions de percepcions ciutadanes, les variables no tenen els mateixos valors respecte dels drets polítics i civils i només un 60% es mostra d’acord amb que pugessin participar com electors a les eleccions municipals o generals, amb un percentatge que tendeix a la baixa novament quan més petit és el nucli de població o respecte de la seva participació en partits polítics o sindicats.
Caldrà doncs abordar aquesta qüestió valorant-ne l’experiència comparada en els diferents països de la Unió, però establint un necessari pacte d’Estat, que en aplicació dels principis de subsidiarietat exigeix també aquí, a casa nostra com dirien alguns en llenguatge populista, el que podríem anomenar un pacte de ciutat sobre aquests temes, establint-ne, si convé, els observatoris científics i polítics necessaris per avaluar la realitat de la situació.
