dimarts, 11 de desembre de 2007

Epifonema

A la fotografia, màscara funerària Minoica atribuïda a Agamenon.

Volia…, ves a saber el que volia i aleshores, el temps que ho cura tot, desdibuixava el seu rostre, hi afegia mostres de saviesa i deixava de tibar aquella pell terça que un dia va ser. Volia…, en el record maldestre de les contrades d’antuvi cercar aquelles frases, aquelles paraules que van ser dites i que tant difícilment s'obliden, o no; perquè, certament, el temps tot ho cura i posa cada cosa al seu lloc, malgrat ens vulguem entestar en convertir-ho tot en racionalitat pura i mirar només al curt termini, com ho feien abans els avars, aquells que negociaven amb les vides alienes i posaven preu a les mateixes, un model encara estès i que practiquen algunes societats de les que en diuen sense ànima, per alguna cosa serà que tenen aquest apel·latiu. El cert és que volia, ja no ho recorda, probablement cercar l’impossible, allò que podria ser. Potser millor cultivar la rosa i dedicar el temps, només a tenir-ne cura. Ja sé que volia: va ser..., serà.