dissabte, 1 de desembre de 2007

A perpetuïtat.


La fotografia un escut indígnea de la República Dominicana que ha fotografiat una bona amiga meva.

Conèixer i reconèixer, establir la distància perimetral que separa l’una de l’altra afirmació hauria de permetre tothom de veure s’hi reflectit, de manera que descobrir tampoc té la mateixa significació que cobrir, ni versemblant encara que la rel nominal sigui la mateixa.

L’instrument democràtic, la societat mateixa que es dibuixa a partir de tot un seguit de valors que ara, paradoxes del destí i d’algun arrelament cristià entorn de models de gestió universitària, ens arriba també de la mà dels valors en l’empresa, com si l’empresa no tingués, no hagués de tenir uns valors preestablerts que s’acumulen als que defineixin els propis treballadors, entenent treballador com el de coll blau fins al de coll blanc. L’instrument deia, la societat, ens ensenya com l’avenç en les nostres relacions diàries podrien crear monstres que se n’aprofitessin dels avenços que deixen sorpresa bona part de la societat alienada de vegades per la vertiginosa i magistral posada en escena de la defensa de valors, en els que alguns d’aquests cavallers moderns de les creuades 2.0 difícilment podrien explicar, però son enllà, omnipresents, com una gota que cau segon rera segon sobre el teu cap i pretenen organitzar-te la vida.

Segurament haureu sentit aquesta sensació manta vegades, potser perquè donem per bones raons i situacions que ens venen donades i que sempre han estat Aixa, o perquè cal fer tal o qual cosa, sense qüestionar-te res, ni el com, ni el qui, ni el quan, ni el perquè. Segurament l’autèntica revolució, aquella de la que ens parlava George Moustaki, sense nominar-la (sans la momer) hauria de representar una revolta personal, sense induccions externes, coneixedors de la nostra dimensió humana, i acceptant que res canvia si no canviem nosaltres mateixos, que cal descobrir-nos en el camí de la felicitat, la felicitat de la que ens parlava per exemple Tocqueville, el noble que fugint de la revolució francesa, descobreix que Amèrica també estava revoltada i veu la vida a partir d’aleshores amb unes altres lents, amb unes altres perspectives.

Embolcallar les nostres cuites en banderes, en sentiments identitaris quan encara no sabem si la nostra pròpia identitat-persona els ha ben definits o reconeguts, perquè tantes vegades és menystingut el sentiment, ens hauria d’abocar a identificar els nostres valors a partir d’una seqüència concreta que només a nosaltres hauria de pertànyer, conseqüent amb la consecució del més preuats del bens: el bé en si mateix, malgrat algú s’entesti en voler cercar altres interpretacions i saber-se posseïdor de la veritat, el bé és el darrer dels valors universals que ens llega la humanitat, la civilització, juntament amb el parament que l’envolta, la terra mateixa, que ens és llegada a perpetuïtat o no..., com els valors mateixos.