dissabte, 8 de desembre de 2007

El calendari de l'eternitat




Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.


Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.



MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier