diumenge, 13 de gener de 2008

Quan un poeta és mort


Quan mort un poeta, el vent xiula en el silenci maldit de les paraules que entristides li giren l’esquena al sentit i s’omplen en la sintaxi de llàgrimes, perquè la mà ja no dibuixarà grafies i llegirà com qui guixa l’encerat d’una classe amb mil nens àvids de conèixer el canvi que produeix aquella coma en el llenguatge. Quan mort un poeta, el millor record és llegir la seva obra, en la quietud magnífica del pensament abocat des del misteri mateix de la creació. Quan mort un poeta, mort una mica del tot. Quan mort un poeta, com deia la cançó tots els seus amics ploren i busquen un lloc per enterrar-lo entre els camps de blats daurats i les roselles vermelles, mentre el món sencer plora.

Ha mort Àngel González que deia d'ell mateix: "que fora de les biografies serioses és aquell senyor que camina al nostre costat quan passegem pel parc, no usa vestit de poeta ni té estàtua de pedra, perquè a les estàtues no els escauen bé les ulleres, i perquè no!, senzillament..". Un enllaç amb el seu poema "Elegido por aclamación" que publica la biblioteca Cervantes virtual.

i la seva veu com a testimoni de la historia

Powered by eSnips.com