divendres, 4 de gener de 2008

Recordant Teognis de Mégara

Ens deixà escrit al 520 a.c. aquest poema significat dins de la posia lírica grega arcaica

L’esperança és la única deessa que habita entre els humans,
Les demés van marxar, deixant-la enrera, a l’Olimp.
Se’n va anar la confiança, gran deessa, se’n va anar dels homes
El seny, i les gràcies, amic, van deixar la terra.
Ja no hi ha juraments de fiar entre humans ni justs,
Ni ningú demostra respecte als déus eterns;
S’ha extingit el llinatge dels homes pietosos; ara
Ni normes legals coneixen ni encara la pietat.
Més en tant que un viu i veu la lluentor del sol,
Conservi pietós la seva fe en la divina esperança,
Resi als déus i, en oferir-los les engreixades cuixes,
En els seus sacrificis invoqui, al començament i en acabar, l’esperança.
Guardis sempre del torbat discurs dels homes injustos
Que, sense cap recel del ser dels déus eterns,
De continu als bens d’altri la vista dirigeixen,
I estableixen infames arranjaments amb ruïns propòsits.