La voluntat humana

Fotografia original de Montse Esteba

Escrivia Alèxis de Tocqueville[1] l’any 1840: “Fins ara he examinat les institucions, he resseguit les lleis escrites, he descrit les formes actuals de la societat política als Estats Units, però per sota de totes les institucions, i al marge de totes les seves formes, resideix un poder sobirà, aquell del poble, que les destrueix o les modifica, segons el seu grat.” . Tocqueville, descobreix en la seva estància als Estats Units[2] el sistema polític nord-americà, ens aporta una reflexió gens interessada, una reflexió des de la perspectiva del naixent pensament liberal no col·lectivista, perspectiva amarada en la desconfiança del model revolucionari francès.

Cert és que liberalisme i democràcia són conceptes indestriables a partir de les revolucions burgeses en el desenvolupament del model d’Estat que coneixem ara mateix, amb les correccions que en el darrer segle s’han anat produint a partir de la introducció d’un seguit de principis que configuren els principis socials que amaren la majoria de les constitucions democràtiques elaborades a tot el llarg del segle XX, però Alèxis de Tocqueville, que viu en els principis ultra monàrquics d’inici, descobreix en els principis revolucionaris d’ultramar, contràriament a la seva experiència amb el terror revolucionari de la de França que coneixia, el valor de la sobirania: la sobirania popular, i és en aquest sentit que ens descriu com: “...S’arriba a unes èpoques en les que els canvis en les constitucions polítiques i els estats socials son talment lents i insensibles, que els homes pensen que ja s’ha arribat al seu estadi final; l’esperit humà es creu aleshores assistit de determinades bases que no el porten a mirar més enllà de l’horitzó...”, i afegeix: “és el temps de les intrigues i dels petits partits....”.

Reconeix el polític i advocat francès, en els seus estudis sobre la democràcia americana, aspectes del model anglosaxó, quan ens parla de l’arribada d’homes nous a la direcció dels assumptes, però que són seguits de pau i ordre, model més estable, ens reconeix, que no pocs països europeus, establint una diferència substancial, que “quan una idea ha pres possessió de l’esperit americà”, ens diu, “sigui justa o irracional, resulta difícil d’extirpar-la”. Podríem pensar, doncs, que la valoració de Tocqueville podria correspondre a un moment actual i vigent, el que ens demostra la validesa de la connexió liberal/democràtica amb les correccions històriques sofertes pel sistema, però potser caldria atendre l’advertiment que ens fa tot dient: “No hi ha com la voluntat humana, que deixa d’estat atenta per l’acció lliure del creixement col·lectiu dels individus...”

[1] De Tocqueville, Alexis. De la démocratie en Amérique. Calmann Lévy. Paris. 1888. pag. 1
[2] De Tocqueville, Alexis. Del sistema penitenciario en Estados Unidos y su aplicación en Francia. Tecnos. Madrid. 2005

Una cita: Plató, apologia de Sócrates

Fotografia de Sant Hilari, "casa antiga", de Montse Esteba

“...Reflexionem també de que hi ha gran esperança de que sigui un bé. La mort és una d’aquestes dues coses: o bé el que està mort no és res ni té sensació de res, o bé, segons es diu, la mort és precisament una transformació, un canvi de morada per a l’ànima d’aquest lloc a un altre lloc. Si és una absència de sensació i un somni, com quan es dorm sense somniar, la mort seria un guany meravellós. Doncs si algú, prenent la nit en la que ha dormit de tal manera que no ha vist res en somnis i comparant amb aquesta nit les demés nits i dies de la seva existència hagués de reflexionar i dir quants dies i nits ha viscut en la seva vida millor i més agradablement que aquesta nit, crec que no ja un home qualsevol, sinó que fins i tot el gran Rei trobaria fàcilment contables aquestes nits comparant-les amb les altres dies i nits. Si en efecte la mort és quelcom així, dic que és un guany, doncs la totalitat del temps no resulta ser més que una sola nit. Si per altra part la mort és com emigrar d’aquí cap un altre lloc, i és veritat, com es diu, que allà estan tots els que han mort, quin bé hi hauria més gran que aquest....? [1]

[1] Plató. Apologia de Sòcrates : Critó, Eutifró, Protàgores. Edicions 62. Barcelona. 1992

Una cita: Aristòtil

“... Es veu clarament que ni a una sola ciència ni a una sola facultat, pertany parlar del bé en la seva totalitat com a tal. On neix això? Neix de que el bé es troba en totes les categories, en la substància, en la qualitat, en la quantitat, en el temps, en la relació, en el lloc, en la paraula, en totes sense excepció...” [1]

[1] Aristòtil. La gran moral, moral a eudemo.Traducció de Patricio de Azcárate. Espasa-Calpe. Madrid. 1976. pg. 6

La Foule

Energy and evironment in the XXI century

The policies of energy and environment in the century XXI no sleep mere rhetorical illusions, they represent an authentic revolution, the third in the prospect of the industrial revolutions after the Neolithic one, that of the machine of the steam and now the technological one represents, undoubtedly, something that will probably bring in a period that it should not overcome the year 2020 to important changes social.

If we take into account that the hydrocarbons are a material scarce or in everything case of low quality already from the exhaustion of the beds and with important environmental offenses, it is sure that it is necessary to make a bet for the renewable energies, but this represents also an important incidence in the industrial models that their productions will see affected from the utilization of energies different and the manufacture of different products in those that until now had been it.

It is obvious to think, that from this approach it makes necessary of establishing some principles of national priority, in the measure in that they affect the policies that derive from the country in the economical and entrepreneurial framework. Some it is then that the creation of multidisciplinary cabinets would be necessary where the investigators, but also the affected sectors are settled, in way this change that dares is a shared and not at all traumatic project.

The environmental paradigm is then a consequence of the energetic policies, so that the preservation of the environment should go to considering itself a presidential policy, in the measure in what the degradation of the planet supposes involution principles in our human development. It is evident that this supposes also important changes at level of country and therefore an awareness would be necessary on a large scale, to pass from being a secondary actor to lead, also in this sense the world-wide bet, taking consciousness that nothing can be made in four days, but which obeying to the policies of change, a new impulse to these policies implies advancing also in a new economical and industrial moulding, without leaving the frame of the liberal policies.

The renewable energies in this period of transition would help to consolidating also a new economic perspective and the spirit of consciousness believing the technological advances and the research, where the high institutes of research and the universities have a lot to suggest and to bring, of in the same way like the existing state agencies and those which it would be necessary to create ad hoc.

Una cita: Aristòtil

“...Empèdocles estableix que l’ànima es composa de tots els elements, i que a més cadascun d’ells és ànima, quan diu: veiem la terra amb la terra, l’aigua amb l’aigua, el diví èter amb l’èter, amb el foc el foc destructor, l’amor amb l’amor...” [1]

[1] Aristòtil. Sobre l’ànima. Referència canònica dels textos clàssics 15

Una cita: Charles Wyplosz

"...Finalement, que restera-t-il de ce G20 ? Probablement sa naissance. La prétention du G7, même transformé en G8, à régler les grandes affaires du monde était devenue surannée. Dans presque tous les domaines, comment croire que l’opinion – lire : les intérêts – du Canada, de l’Italie, et même de la France, compte infiniment plus que celle de la Chine, de l’Inde ou du Brésil ? ..." (1)

(1) Charles Wyplosz. Le G7 est mort. Vive le G20?. Telos

Una cita: Plató

Fotografia original de Montse Esteba

“....Aquell qui passa la vida en justícia i pietat, li acompanya una dolça esperança, animadora del cor, nodridora de la vellesa, que regeix, sobirana, la ment tornadissa dels mortals...” [1]

[1] Plató. La República. Sócrates. 331 a

Notes de Text I: L'esglai

Fotografia original de Montse Esteba

Un esglai em va recórrer el cos, en veure com aquell home que havia menjat amb avidesa aquell plat de bull, de barba cana i llarga, cabells embrutits pel pols dels camins, aixecava el rostre del plat que li havia remullat aquell pel enredat de la cara, deixava a banda el cullerot de fusta i amb un somrís estrany, de complicitat, les mans enlaire, com pregant va cercar la mare amb la mirada, qui li preguntà: -heu dinat bé Argimón, en voleu més?-. El vell no respongué i de cop feu entenedores unes paraules que a mi em varem semblar com a màgiques, com si d’un ritual es tractés. Amb una veu mística, clara, no ja forfollant coses intel·ligibles com havia fet abans, sense alçar-se de taula, ens digué: -Amistat, beneficència, expressions d’ànimes sensibles i generoses, goigs deliciosos dels cors delicats i honrats; sosteniu i guarniu aquest vostre temple, en el que els vostres esforços sempre seran arrelats. Que la prudència, la discreció, la modèstia i la companyonia siguin abillament d’aquets germans-; besà un símbol que duia penjat al coll, s’aixecà de la taula i va anar cap a la porta, sense deixar de mirar la mare: em dic Maria-, li digué la mare amb una veu tremolosa, i aquell vell que ara se’m feia amable, va deixar l’estança amb un silenci colpidor...

Una cita: Edgar Morin

"...El que canvia és la pròpia idea del bé i del mal. El segle XX ha donat tot el senti a la frase que l’ infern està llambordat de bones intencions...”[1]

[1] Morin, Edgar. Filòsof. Viurem altres maigs del 68.

Una cita: Sant Albert Magne

“…Fixat bé en el que segueix: la matèria de la Pedra dels Filòsofs és de poc preu; la pots trobar arreu, és una aigua viscosa com el mercuri que s’extreu de la terra . La Nostra aigua viscosa la pots trobar arreu, fins en les comunes, han dit certs filòsofs, i alguns imbècils, prenent les seves paraules al peu de la lletra, la han buscat en els excrements…”[1]

[1] Sant Albert Magne. Compositum de Compositis. La composició dels compostos.

The new society of de future

Foto original de Montse Esteba

Podríem avui en dia observar el segle XX com un segle de transició? Un segle on el conflicte definia tot valor, tot paradigma, on la vida humana era moneda de canvi, como ho havia estat al llarg de tota la història? Aquesta observació no té més fonament que mirar les coses sota l’espectre, sota la ullera de les evidencies profanes, però potser té el propi valor d’anar més enllà del mètode científic i comprendre que la societat actual canvia molt abans de 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, potser amb aquella revolució russa, potser amb aquelles dues guerres, potser amb aquells processos colonials i de descolonització, ens diuen el que Fukuyama (Francis) ens anunciava: el final de la història[1], i el darrer home, diu.

Cert és que Fukuyama, liberal ell, ho planteja des de la perspectiva l’any 1992, en la que els models ideològics deixen d’existir i que només el liberalisme pot ser garant de la democràcia com a sistema. És evident que el nostre model, l’occidental, se sustenta sobre els principis de la democràcia liberal, en essència i en una interpretació àdhuc sintètica, a partir del modelatge intel·lectual de les revolucions burgeses; però també és cert que l’esvoranc del sistema econòmic i financer, no pas l’evident crasch del 2008, parteix de l’ unilateralisme que afecta les relacions internacionals ja en la dècada dels 70, a partir fonamentalment de la desafectació dels principis essencials que havien inspirat el naixement del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial.

Visions limitades, evidents mostres autàrtiques, han definit malgrat les convencions i els encontres, una societat en conflicte que no ha parat de repetir que els principis ideològics no havien d’inspirar el món dels negocis, que se sustentava aquest en valors com el del creixement i la productivitat, sense tenir en compte, o obviant-ho directament, els interessos, de vegades perversos, de les noves classes corporatives, distintes de la treballadora (antiga classe mitjana en el seus diferents esglaons) com distinta també de la classe alta, l’antiga titular dels mitjans de producció, a la que aspira a semblar-se.

El model doncs parteix de la diversitat d’interessos i de la miopia general, que ens fa interpretar la societat única i exclusivament en clau econòmica, en clau monetarista, en clau de mercat i no preveu aquells canvis tecnològics, els de la tercera revolució, que afecten tant a les estructures productives com a les estructures socials, que els diferents nivells evolutius que en el món es donen són inacceptables des de qualsevol perspectiva moral, però també perquè no hi pot haver móns a diferents nivells com ara passa.

Però hi ha responsabilitats a exigir en aquest plantejament de prop de quaranta anys? Las exigència a posar solucions, per part d’aquells que es mouen còmodament en les estructures caduques, no tenen des de la perspectiva oficial resposta, quan la resposta hauria de ser les exigències de responsabilitats per unes accions inopinades, fruit dels models del mercat autoregulat o desarreglat, en el que el creixement a costa de tot i per tot, en ares a uns beneficis accionarials i corporatius han fet, de fet, portar a entrar a aquest món en una lenta agonia que sembla portar-lo a morir definitivament als inicis d’aquest segle XXI, sota el condol general cap al vell New Deal, a l’espera d’una New society of the future .

[1] Fukuyama, Francis. The End of History and the Last Man. Maxwell Macmillan. Canada, 1992

Una cita: Aung San Suu Kyi

"La revolució de l’esperit es manifesta mitjançant el reconeixement de la necessitat de diàleg i la compassió pels més humils" (1)

(1)Aung San Suu Kyi

Una cita: Vicenç Navarro

"La historia la escribe no los grandes personajes, sino las clases populares cuando se movilizan." (1)

(1) Navarro Vicenç. Las elecciones en EE.UU, mesianismo o movilización popular. L'Hora. 11-08-2008.

Vicenç Navarro, en la actualidad es catedrático de Ciencias Políticas y Sociales de la Universidad Pompeu Fabra (Barcelona), profesor de Políticas Públicas, a la Johns Hopkins University (Washington, DC, EEUU) y dirige el Programa en Políticas Públicas y Sociales (Universidad Pompeu Fabra- The Johns Hopkins University).

Notes de text I: Argimón

Porta, fotografia original de Montse Esteba

La mare ens feu saber el nom d’aquell vell, de la manera menys versemblant. Quan tothom era servit a taula, amb el rostre d’orgull que jo li coneixia quan les coses eren ben fetes, va dir: -Argimón, ens feu els honors?!- . Argimón, quin nom més estrany...., no l’havia escoltat mai en els entorns de Gise. El vell, va aixecar el cap que tenia com reclinat damunt la taula, sobre les seves mans, se li havia il·luminat el rostre i un lleu somriure li feia veure aquells llavis plens de ferides. S’aixecà, amb la mirada ens va recórrer un a un, fixant-se en els nostres ulls, va enlairar el seu cap tot fent un murmuri de nou inintel·ligible que ompli l’estança i amb les seves mans castigades ens va convidar a començar l’àpat. Els ulls de Camille continuaven oberts com emmussolats, distret fins que amb el colze li vaig donar un cop que li va fer caure la cullera colpejant el plat.... Mentre, Argimón menjava lenta, pausadament, com agraint cada cullerada d’aquell bull que li era ofert, aixecant la vista i mirant la mare, amb una mirada distinta, amorosament distinta....

Notes de text I: el foraster

No m’esperava trobar ningú, aquell dia a taula. Creia, que aquell bull d’olor especial era un regal només per a mi, quan aquell vell de barba canosa i ple de parracs, quines mans castigades s’amagaven sota uns draps esquinçats i bruts, a més, amb aquella seva flaire que se m’esqueia repugnant, era segut a taula, la nostra taula!. La mare, em va fer un gest de descomplaença amb les celles, quelcom que calia interpretar sinó volies rebre.... Seu! –digué amb veu forta i insistent-, seieu –ara ja en un to més displicent-. Qui és el teu amic? –em preguntà- mentre el meu cul caminava damunt la banqueta apartant-me d’aquell home.

Tenia la veu harmoniosa, i parlava estrany, molt estrany, de pedres o ves a saber què, el cert és que se’l veia fort. Picapedrer, potser? Les mans, cobertes amb una fina capa blanca semblaven delatar-ho, però d’on? I, potser el més important: què hi feia allà amb nosaltres? És un obrer de la catedral -va dir la mare-, tenia gana i li he dit que m’acompanyés a casa per a fer un àpat, acaba d’arribar del nord. Camille tenia els seus ulls ben oberts, a ben segur que tampoc entenia res, però observava ben callat aquell vell, semblava voler desxifrar els enigmes de les seves paraules, tant transcendents semblaven, hores d’ara, tant com aquella borsa que li penjava sobre la panxa i que cada cop que es movia feia un so metàl·lic...

The first day on the new world

Obra: "Clau" de Joan Brossa

Quin és el valor de les paraules?, Quin és el valor dels gestos?, Quin és el do inconegut que fa tenir confiança cega? El cert és que tot està situat pròpia i adequadament fora del que és la història, dels seus pretèrits, dels seus futurs, emmarcant un present que construeix un principi civilitzacional que pretén d’extreure’ns de les enyorances, de les tristors, dels neguits, de les angoixes, suportant el que calgui. D’això se’n diu capacitat de lideratge. Però les afirmacions brillants i rotundes, només són brillants i rotundes, si dient-les, qui les diu, aquestes assoleixen la credibilitat del gentil, no pas la del convers, la credibilitat de qui és conseqüent amb la sensibilitat i la raó de ser d’aquesta raça, la humana, que manté en el seu codi genètic aquell insomni auster del principi dels temps.

Deia Carner en “La paraula en el vent” (1) , l’any 1914: “Oblida que he cedit encara a vils conjurs; perdó de no haver vist el bell senyal on fines, que amb la seva ombra de grans ales vespertines, ha segellat per Déu tots els camins obscurs”, segurament aquests versos en els que el poeta ens recrea el seu divendres sant, puguin servir-nos per descobrir valors ocults en les immensitats auríferes de la nostra consciència i celebrar, potser, aquell nou adveniment, sense grans festes, en l’equinocci que apaga la llum com també la terra i la prepara per un nou temps de sincera complaença.

Qui diu reconèixer el final de la història, potser descobreixi, només, el final d’una història, aquella que entristeix el món lluny dels tòpics, però potser si escoltéssim de nou al poeta, quan ens diu: “i tant he amat, que se’m diria mort”, descobrirem, com segles enllà tot ha estat compost sobre els malsons primeginis en lloc del vigor dels principis. Ara, com ell diu, “hem quedat només els homes....”, només cal preguntar-se: ho sabrem fer?

(1) Josep Carner. La paraula en el vent. Edicions 62. Barcelona. 1984.

Emotion day

..."We can not live only on the emotions, because our life would be a chaos, but the some it is that either we can do without them"... (1)

(1) Punset, Eduard. Por qué somos como somos. Santillana. Madrid. 2008. pg 274

La Història no s'acaba...

"....La història no s’acaba. Quan es va enfonsar el Mur de Berlín era difícil imaginar que 20 anys després el Regne Unit i els EUA estarien nacionalitzant els seus bancs. Però la història es repeteix, perquè el que l’any 1929 deia Roosevelt es pot aplicar paraula per paraula a la situació d’ara. Perquè això no torni a passar, s’ha d’atacar el mal de soca-rel i dissenyar una nova regulació del sistema financer mundial comptant amb els nous actors del nostre temps. I evitant que les conseqüències de la crisi financera siguin molt més greus per als països pobres que per als que l’han causat...." (1)

(1) Josep Borrell. A crisi global, resposta global. 30-10-2008. http://www.noucicle.org/

Notes de text I: Paraules

Fotografia original de Montse Esteba

Passejava, quan tot semblava descompassar-se al seu voltant, com si tot plegat esdevingués quelcom de volàtil, d’efímer; mentre, la seva ment no feia més que donar voltes i més voltes. Al seu voltant com una mena de seguici, quan tenia aquelles dèries, caminàvem prop del riu, enllà on les cases es tornen de mil colors i on el valor de les sensacions distintes a les que hom duia se’ns feien estranyes, quan ens parlava d’aquelles coses que mai s’escoltaven entre els crits dels carrers i els retrucs dels carruatges sobre els pedrots, entre els jocs dels adolescents que encara érem.

Era hora de dinar i la mare s’enfadava molt si no hi arribàvem a temps, el misteri de saber quina seria la sorpresa que l’àpat ens tenia preparada sempre m’atabalava. Avui la sorpresa la duria jo, havia convidat en Camille. L’havia convidat per animar-li l’ànima, no li havia dit res a la mare, ella sempre tenia un plat a taula per aquells que sabien apreciar els seus menjars, era com si els seus menjars inspiressin la gent a crear paraules noves, la gent que venia a casa parlava tant estrany com el meu amic.

Notes de text I: pobresa

La fotografia és original de Montse Esteba

El trànsit entre la vida i la mort n’és ple de subtileses, caminant d’un costat a un altre, mentre acaricies el món, com els plaers; recorrent amb la punta dels dits els racons del pensament... i les ambicions, abraçant les ambicions, com qui s’abraça a l’amant amb qui rebregues el cos descobrint-ne cada centímetre de pell sensible.... Això semblava saber-ho Camille, admirava tot el que li succeïa a cada instant en la seva vida, tot excepte riure’s dels altres o maltractar algú per les seves limitacions, això ho maleïa, el treia de polleguera; de vegades, mentre corríem després d’alguna malifeta la seva mirada ens renyava, tot forfollant paraules incomprensibles.... i es quedava en un racó amb la mirada esmaperduda, entristida, com si hagués perdut alguna cosa en l’aire on buscava alguna mena de complicitat.

Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana.