divendres, 1 de març de 2013

No us sabria dir...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa


No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre.
                              
Del gat, cal saber intuir el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar, mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i la candidesa.

De vegades, només de vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament, una carícia.

Pots endevinar en ell quin és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.

Trobar un moment de repòs, de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa, potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa es tractés.

Quan ha decidit on reposar en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra, com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar, però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...

De vegades, el lloc escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la, com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure, lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís - , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti... 

 


© Albert Balada
28-02-2013