dimarts, 10 de març de 2009

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .
Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.