Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Ortega y Gasset. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Ortega y Gasset. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Molt més que una cita, una sentència d'Ortega y Gasset


“Contra el que es creuen els que es planyen, tot error és una finca que acreix el nostre haver, per contra de plorar sobre ell, convé apressa explotar-lo. És precís que ens aventurem a analitzar-lo a fons, descobrir sense pietat les seves arrels i construir enèrgicament la nova concepció de les coses que allò ens proporciona (...) I a nosaltres ens correspon generalitzar l’advertència, aprenent a mirar totes les coses humanes des d’una doble perspectiva, a saber, l’aspecte que tenen a l’arribar i l’aspecte que tenen a l’anar-se’n”[1]



[1] Ortega y Gasset, José. La rebel·lió de les masses. Epíleg a la edició anglesa. Clàssics Castalia. Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pag. 296 i 297.

dijous, 27 d’agost del 2009

Una cita: Ortega y Gasset


“D’aquí aquesta estranya dualitat de prepotència i inseguretat que nia en l’ànima contemporània. Li passa com es deia del regent durant l’ infantessa de Lluís XV: que tenia tots els talents menys el talent per usar d’ells.”[1]



[1] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas*1. Volumen 237 de Clásicos Castalia. Edición de Thomas Mermall Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pag. 159.

*1La rebelión de las masas (1930) es el libro más importante y conocido de José Ortega y Gasset (1883-1955)

diumenge, 16 d’agost del 2009

Paraules...


El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.

Deia un joveníssim Ortega y Gasset[1], referit a la poesia modernista de principis del segle XX:“pensen que l’ànima universal està continguda en cada paraula”, en la seva rotunditat el filòsof sembla plantejar un cert oximoron: com pot estar continguda l’anima de tot plegat en cada paraula, si ni tan sols som capaços de dilucidar-ne res respecte de l’ànima mateixa o de la paraula i en tot cas el sentit oposat de la consciència mateixa que ens dibuixa la paraula de vegades pot no dur a cap significat?. Ortega sabia en la seva lucidesa que darrera de la paraula, entre mig, o rondant-la, tant li fa, hi ha amagat el misteri, aquella veritat que es dibuixa a partir del silenci, del punt i coma o del punt i seguit, usant un o altre mot que en determina el sens de la suma de sintagmes quins, en la pròpia entonació, en la dicció pausada i raonada, estableixen líriques harmonioses que ens dibuixen paisatges nous i distints, aquella ànima que el filòsof ens descriu com universal. L’ antimodernista Salvador Rueda[2], va escriure uns versos transcendents, un sonet en el que malgrat semblar tanmateix un modernista, atia contra el que per ell no és més que una moda efímera, però d’ entre els versos en destacaria dos, aquelles que floreixen entre paraules amagades, com qui diria: “...tasses que en l’engranatge van subjectes; un aigua mateixa les deixa plenes a vessar;...”, ens descobreix doncs el poeta el secret mistèric de les paraules. Imprudent....


[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.

[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”

dissabte, 9 de maig del 2009

Una cita, Ortega: "L'engany, paràsit de la ingenuïtat..."...


“Lo de menys és que el llenguatge serveixi també per ocultar els nostres pensaments, per a mentir. La mentida seria impossible si el parlar primari i normal no fos sincer. La moneda falsa circula sostinguda per la moneda sana. Al final, l’engany, resulta ser un humil paràsit de la ingenuïtat”[1]



[1] Ortega y Gasset, José. La rebelió de las masses. Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pròleg per a francesos: comentari de l’autor  a la versió francesa. Pag. 96.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Què és viure?: caminar cap a una meta!

A la foto Friederich Nietzsche

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “...lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions...està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (...) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       


[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich . Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

diumenge, 22 de juny del 2008

Un exercici de generositat

(La foto: "Studio waterfall 1991-1992" de Pat Steir)

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro - tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “...la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l'anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c'è da risalire un poco di più....”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet, la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “...quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico...” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “...l’uomo massa...è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

[1] Sartori Giovanni. La Democrazia in trenta lezioni. Arnoldo Mondadori Editori S.p.a. Milano. 2008
[2] Sartori, Giovanni. The theory of democracy revisite, part 1, The contemporay debate. Chatman House cop. New Jersey. 1987.
[3] Sartori, Giovanni. Democrazia cosa è. Rizzoli. Milano. 1993
[4] Mosca, Gaetano. Elementi di scienza politica (1896). G. Laterza & Figli. Bari. 1953
[5] Michels, Robert. La sociologia del partito politico nella democrazia moderna (1912). Società editrice Il Mulino. Torino. 1966
[6] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas”. Ed. Castalia. Madrid. 1998.