La màgia...

La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada

19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

La flaira...

La flaira de l’encens embolcalla, com una mística sensació; moments de transició, fum blanc d’homenatge, reverència i benedicció; hipnòtica experiència mentre el cant ressona al llarg del creuer i cau lentament, del temple estant, sobre l’oració silent...

© Albert Balada

24-03-2013

La condició humana vesteix...

La condició humana vesteix, si més no, tot un seguit de ítems, entre ells la concepció de l’espai i el temps com a instruments de transcendència, d’encaix en un univers complex; maldestre, també intenta d’aconseguir a través de l’expressió i per tant, en la prefiguració de l’art, en la essència comunicativa, un motiu per a dimensionar aquella pròpia condició que esdevé amb el pas de les centúries una vívida expressió del retrat de la relació de l’esser humà amb la seva condició social, amb la seva consciència col·lectiva que esdevé alhora una i múltiple, crítica i acrítica, essencial i  dispersa tanmateix com una recreació cada cop més efímera de l’ànima immanentment captiva en la creativa, ara, de principis d’un mil·lenni que se’ns ofereix gairebé translúcid, fosc, complex en aquest trànsit des de la revolució tecnològica cap a una nova expressió del que és el context gregari o la pròpia individualitat.

L’encaix de l’art, doncs, refereix els dubtes de la transició des de la postmodernitat cap a una nova contemporaneïtat i en aquests dubtes l’acoblament empíric en la ductilitat de nous instruments de comunicació artística, més enllà de les tradicions que s’han vingut definint, una reflexió en definitiva que s’incardina en el trànsit que la pròpia societat experimenta de la mà d’aquells instruments que es defineixen i alhora tendeix a la construcció de nous conceptes, noves propostes, transgressores de vegades, continuistes d’altres, que ens demanden a  les diferents disciplines, també, noves consideracions estètiques, nous valors, nous esquemes d’anàlisi i de reflexió.

© Albert Balada

Sinopsi de la comunicació a la I Conferència Internacional: Cartografia, crítica de l’art i visualitat en la era de lo global. Noves metodologies, conceptes i enfocs analítics de la Universitat de Barcelona.   

Abril de 2013

  

Oximoron

Fotografia original de Joanna Martín

M’agrada descobrir en la falsa tinta, les bondats de l’escriptura, aquella que ja no queda en ratlles del text que no t’agrada, o reprodueix el treball intens per les moltes anotacions a peu i a costat de la pàgina que, incòlume, s’implica en la transició del pensament al missatge i esdevé cos doctrinal de qui ho escriu. M’agrada, perquè no deixa rastre del que esborres o del que defugis, fins i tot aquell full ben arrugat que de tant en tant replegues de la paperera, en el plaer de descobrir que potser no ho havies de llençar i que en la falsa tinta també és permès, no és el mateix, no és el mateix. Però és cert que tot avança i que ja res és com avanç, si ho vols, perquè t’has permès de dibuixar un nou escenari i una nova història que comptar. Avui he cercat entre blogs i alguns han decidit deixar d’existir, com si tinguessin ànima, certament obrir les teves passions i els teus neguits com qui vol deixar un rastre de tinta falsa, de vegades esgota, de vegades afalaga quan algú et cita, però moltes vegades et despulla davant del lector o de l’invasor que vol robar-te les idees, com ha fet sempre per altra banda. Jo, per poc que pugui veuré de deixar quelcom d’escrit, res que pugui semblar transcendent, per altra banda, perquè ja res no és transcendent per a mi, només el dia a dia  que ens és donat de viure, on cada instant arreplega totes les inquietuds que et conformen el caràcter i la vida.

The New Deal Energy-Environment USA

Les polítiques d’energia i medi ambient en el segle XXI no son meres il·lusions retòriques, representen una autèntica revolució, la tercera en la perspectiva de les revolucions industrials després de la neolítica, la de la màquina del vapor i ara la tecnològica, que representa sens dubte, alguna cosa que portarà en un període que no hauria de superar l’any 2020 a importants canvis socials.

Si tenim en compte que els hidrocarburs són un material escàs o en tot cas de baixa qualitat ja per l’esgotament dels jaciments i amb importants greuges mediambientals, és segur que cal fer una aposta per les energies renovables, però això representa també una important incidència en els models industrials que hauran de veure afectades les seves produccions a partir de la utilització d’energies distintes i la fabricació de productes distints als que fins ara ho havien estat.

Resulta obvi pensar, que a partir d’aquest plantejament es fa necessari d’establir uns principis de prioritat en la mesura en que afecten les polítiques que se’n deriven a tot l’entramat econòmic i empresarial. Cert és doncs que aquest canvi que s’aventura serà un projecte compartit i gens traumàtic, perquè el paradigma mediambiental resulta una conseqüència ineludible de les polítiques energètiques, de manera que la preservació del medi ambient hauria de passar a considerar-se una política primordial, en la mesura en la que la degradació del planeta suposa principis involutius en el nostre desenvolupament humà.

És evident que això suposa també importants canvis a tots nivells i per tant cal una conscienciació a gran escala, passar de ser actors secundaris a liderar, també en aquest sentit l’aposta global, prenent consciència que res pot ser fet en quatre dies, però que responent a un impuls nou suposa avançar també en un nou modelatge econòmic i industrial, sense deixar el marc de les polítiques liberals. Les energies renovables en aquest període de transició ajudaran a consolidar també una nova perspectiva econòmica i l’esperit de consciència apostant pels avenços tecnològics i la recerca.

Inf. NDEEUSA 20-11-08 a EEPTT