diumenge, 13 d’abril de 2008

Notes XVI: Les amanides


Obrir la ment en un bloc té els seus riscos, és com fer una amanida d’idees, amarada una mica d’aquell coneixement que hom troba en el saviesa universal per elaborar un discurs propi, distint i diferent que, ailàs, pot contradir les principals normes que alguns s’imposen, desconeixent el principi de l’anàlisi i el mètode, que ens pot dur, que ens ha de dur de fet al qüestionament general.

Descobrir, aquesta paraula que pot semblar un ítem intranscendent ens porta manta vegades a l’instrument que ha de ser la nostra vida, al descobriment en permanència de tot allò que ens interessa, que pot no ser el que interessi a tothom o a uns quants, aquells que manden per esdevenir creadors d’opinió; és probable que potser les reflexions esdevinguin incòmodes, com ho pot ser un article o la participació en una tertúlia. De tant en tant ens cal una mica de sinceritat, en un món tant empobrit per les convencions que ni tan sols això són, més aviat per la pobresa dels principis i de les accions, dels axiomes i si m’ho permeteu del nul coneixement de vegades.

Friederich Nietzsche (1.844-1.900) que dedicà la seva obra “Así habló Zaratrusta”[1], fixeu-se: “a tots i a ningú” i quina creació va influir camps del coneixement com l’estètica i la literatura, ens diu quelcom d’interessant com que “el vertader món s’ha convertit en una faula i el que ens queda és la vida” però el més significatiu adagi que jo trobo en la seva obra és una reflexió sobre la política i el ciutadà, quan afirma en el seu capítol “De les mosques del mercat” que: “El poble compren poc allò gran, això vol dir, lo creador. Posseeix en canvi un gran olfacte per a tots els actors i comediants que simulen les grans coses. El món gira al voltant dels inventors de nous valors –gira d’un manera invisible. Però el poble i la fama giren al voltant dels grans comediants. Així marxa el món!”[2].

La transcendència del que Nietzsche ens deixa escrit ens obliga a la reflexió, perquè ens ho diu quan encara els valors de la democràcia liberal, com ha quedat configurada després de la guerra freda s’entreté hores d’ara a partir d’alguns autors a retrobar els orígens programàtics i els valors que l’han de definir. Potser per això es reafirma en lo que ell anomena “mercat”, del que cal apartar-se quan ens diu “tot allò gran s’aparta del mercat i de la fama. Apartats han viscut, sense excepció , els inventors dels nous valors” [3].

Però segurament, aquells que pensem en la clara influència del destí més que l’atzar en el quefer dels homes, aspecte que dibuixa la confluència de la vida en les vides dels altres, malgrat que s’estableixi, de vegades, el conflicte inevitable, l’arrogància en el predicament i les essències; però també, als qui creiem que la llum il·lumina la foscor dels pensaments hem de convindre en el principi que l’escriptor alemany ens transmet, quan afirma: “Per a que ningú pugui furgar en el meu interior, ni en la meva voluntat darrera, he inventat el llarg silenci il·luminat”[4]; harmòniques paraules que enllacen amb una reflexió que ens fa en el capítol de les velles i les noves taules en el que ens diu: “I moltes vegades hi ha més valor en contindre’s i passar de llarg...” [5]




[1] Nietzche, Friederich. Así habló Zaratrustra. Planeta-Agostini. Barcelona. 1992
[2] Pg. 70
[3] Pg. 71
[4] Pag. 197
[5] Pag. 236