dimecres, 19 d’agost de 2009

Felicitat


Resulta complex de determinar aquelles vicissituds que cal servir en la vida per esdevenir autènticament feliç, per assolir aquella màxima que estableix que tot el que faci l’home ha de ser substanciat només en el sentit d’assolir la seva felicitat. Remenant prestatgeries, que és quelcom que acostumo a fer de tant en tant, per retrobar-me amb alguna lectura estimada que queda oblidada entre la literatura que m’envolta en aquest santuari meu, redescobreixo un llibre de contes[1], petit, senzill, sense gaire misteri en la seva portada, que m’endinsava cap a finals de la dècada dels 90, el meu fill era petit, en el món màgic de la descoberta del valor de les paraules, de la transcendència del mots col·locats adequadament en l’entorn que convé, per ensinistrar en la vida al que era el meu cadell.

Conegut i retrobat aquest amic emmascarat en el blau intens amb que es decora, començo per la darrera pàgina, com un invent i trobo el següent paràgraf: “d’aquesta manera el príncep Siddartha va començar la seva vida de compassió”, vaja doncs, podria ser que aquest atzar m’hagués portat a descobrir que per assolir la felicitat cal abstreure’s i endinsar-se en el món de compassió com va fer el príncep del conte? No n’estic del tot segur, però a la meva manera de veure-ho, aquesta història del Buda que ens parla del rei Suddhoana i de la reina Maia, ens descobreix el passatge dels cignes i com Siddartha en contrast amb el seu cosí Devadatta, aprenia com la sintonia amb la terra, la contemplació i la complicitat amb els elements ens duen a la guarició de l’ànima, com feu amb aquell cigne blanc ferit per la sageta de Devadatta i al que Siddartha va curar amb les seves mans, amb fulles de sàndal i mel.

Així potser seria la manera de saber reconèixer, en l’enteniment dels nostres actes i de les nostres sensacions, el que necessitem experimentar per poder obtenir la felicitat, tot allò que, per altra banda, hem d’evitar per a no ser infeliços, on l’equilibri no radica més que en l’equilibri intern reconeixent el desafiament de la consciència pròpia i col·lectiva de manera que puguem fer possible la il·luminació del futur aquella felicitat mitificada que pot assolir-se en la aprehensió del coneixement i el valor, tot aprenent a descansar la ment, perquè només en aquest introspecció serà possible d’assolir-la la felicitat.



[1] VVAA. Secrets de nit. Contes de lluny a petits i grans. Deriva Editorial. Barcelona. 1997