diumenge, 6 d’abril del 2008

Sense títol


He oblidat el títol d’aquesta història, on els personatges deambulen per un escenari neutre, sense més combinacions ocultes que el terra fred i vell, les parets de totxana i la foscor d’aquella caixa gran on la negror deixa pas a les cordes que pengen, sense atrezzo, sense altres additaments, que la nuesa crua dels actors desgranant-ne un guió que els és donat, sense conèixer l’autor, sense conèixer la música, sense conèixer que potser són ells mateixos els qui s’interpreten, o potser ens interpreten a tots plegats.


El text és inconnex, s’improvisa, recull les pròpies aportacions que van fent els aprenents de bruixot que no s’atabalen, però tampoc deixen que els ajudants del director, ni els realitzadors els aconsellin; és aleshores quan algú cau damunt les tabales embrutides, quan el bruixir de tots ells, dels actors, fa de l’obra un text incomprensible, com una corda que s’estira a banda i banda de l’escenari per deixar aquell mocador vermell dins d’un o altre camp imaginari, est, oest, nord o sud.


Com si el que hi passa allà dalt importés quelcom de l’obra als atònits espectadors acostumats a saber quin és el sentit de tot plegat. Potser, com la mateixa vida, el guió és un sense sentit que sobre l’escenari desenvolupa una trama absolutament estranya, distinta del que hom observa diàriament; potser, perquè de tant que s’observa s’ha perdut la capacitat del detall o la del conjunt mateix.