dimecres, 30 d’abril de 2008

Com el cant dels ocells


I em recordes aquell instant immanent que es repenja en les espelmes vermelles que galantegen l'aire de la estança; moments de silenci, d'esperança, de prudència, de sentiments que voleien les entranyes de la terra redescobrint les nostres primàries virtuts, fins atrapar-nos en l'esquelet de la vida, que ens acomoda i ens transporta a la infantessa perduda, on els estels encara brillen amb aquella intensitat que només els ulls dels infants poden entendre. Potser aquell dia en el que siguem capaços de poder entendre el món des d'una altra perspectiva, de sentir l'olor dels núvols, serà aleshores quan podrem saber de la nostra pròpia virtut i sentir l'autèntic valor de les coses senzilles, baixar a nivell de terra i escoltar els batecs dels cors de les persones, com s'acomboien i el seu ritme recrea una cançó que imita els cants dels ocells.