divendres, 11 d’abril de 2008

Derrumbar-nos cap als somnis


Avui he recordat un text d’Ernesto Sábato, aquell científic argentí especialitzat en relativitat i mecànica quàntica, format al Massatchusetts Institute of Tecnology, de profunda formació marxista, que és conegut per les seves noveles, obres com ara: “Abbadon el exterminador” o “Nunca Mas”; recordava el llibre “sobre héroes y tumbas” un llibre que porta dues dècades a la prestatgeria de casa reposant després de ser llegit, com un llegat dels déus, com tota aposta filosòfica, literària, que guardo com un autèntic tresor.

Repassant les seves fulles ja engroguides després de tant de temps, un observa com s’ha anat impregnant al llarg de la vida de les aportacions que en la creació universal ha anat recollint, encara que sigui de manera inconscient, bevent de les fons existencials, sense vacil·lacions que el fan a un, ara ja en l’edat madura, una persona reflexiva, però alhora conscient de les limitacions humanes, de les pròpies i de les alienes, però convençut, plenament convençut que la cultura alimenta el cor dels homes i que sense cultura no hi ha progrés, perquè tampoc hi ha lliure pensament i sense lliure pensament estem abocats als dictats de disciplines malèvoles.

Ens relata Sábato[1] una reflexió que sembla absolutament sublim, transcendent, com una anotació amb dedicatòria que ens diu: "Deliri de persecució! Sempre els realistes, els famosos subjectes de les “degudes proporcions”. Quan per fi em cremin, tot seguit aleshores es convenceran: com si s’hagués de mesurar amb un metre el diàmetre del sol, per a creure el que afirmen els astrofísics. Aquests papers serviran de testimoni. Vanitat post mortem? Tal vegada: la vanitat és tant fantàstica , tan poc “realista” que fins ens indueix a preocupar-nos del que pensaran de nosaltres un cop morts i enterrats. Una espècie de prova de la immortalitat de l’ànima?"

Descobrir tanta bellesa en el llenguatge, tant de dinamisme per a poder explicar aquells moments vitals que ens defineixen a tots plegats, em planteja la necessitat de continuar escrivint, la necessitat de deixar escrit el que hom pensa, el que hom sent, tant si estàs en clara sintonia amb el teu entorn com si no ho estàs; somrient que és el que toca, per a no acabar boig amb la velocitat com la que imprimim a les nostres vides, com si cada dia fos el darrer dels dies, que és cert, però amb aquell convenciment que si que ho és certament: que hi farem!. En tot cas pregar a allò que estimem, per a que les pluges ens donin a tots plegats una mica més de serenitat i deixem d’estar embogits en un serial del que els únics guanyadors son, sens dubte els mèdia, que aconsegueixen aquella part de mòrbida presència diària.

En tot cas acceptaré la proposta que un artista publica en un llibre catàleg recentment editat: “Vull podrir-me en la bellesa” [2], quin lema per a una campanya, no? Lluny dels discursos hiperbòlics, com una imatge, com un sentiment que gestionar....; mentre llegiré de nou Sábato des d'aquell paràagraf en que ens recomana derrumbar-nos cap als somnis....



[1] Sabato, Ernesto. Sobre héroes y tumbas. Seix Barral. Barcelona. 1984. pag. 404 relato XXVII ISBN 8432222127
[2] Ordi, Chuso y otros. P_O_3 HIPERPOP. Ajuntament de Terrassa.2007. ISBN 8486838223