dissabte, 5 d’abril del 2008

No cal dir res.


No cal dir res, només escoltar el món, com s’esmunyeix per entre les escletetges dels murs insolidaris. No cal dir res, només observar com de cadascun de nosaltres neix l’antítesi de la modèstia. No cal dir res, només cal que del silenci en sigui fet patrimoni i bandera, per poder presenciar el canvi lent i inexorable que proclama la vida sobre totes les coses, convertint-t’ho tot en una herència inevitable del pas dels moments i les seves interpretacions personals i úniques.

Només el valor de tot plegat queda escrit en el diari que hom escriu permanentment en la relació amb d’altri, en l’aposta diària pel bé, en l’aposta d’escoltar i ser transcendents amb el nostre silenci, la nostra calma, la nostra observació d’una realitat canviant i etèria, però a la vegada meravellosament dúctil i fantàsticament nostra.


Si hom s’és capaç de descobrir en un mateix aquella transcendent missió que l’acompanya en la seva dimensió humana, podrà potser algun dia transcendir la matèria i confluir en el tot, com aquell destí inexorable al que ens veiem avocats, en el convenciment que descobrir-nos a nosaltres mateixos, arrelar les nostres virtuts i desarrelar les nostres pors i les nostres quimeres, esdevé una fita inexorable per ser, en definitiva, més humans