diumenge, 27 d’abril de 2008

Un esglai de l'ànima


Tot plegat com una espurna que encén aquella espelma d’encens que crema lentament la seva essència, mentre el fum blanc olorós puja també lentament en l’aire, omplint tota l’estança de delicat aroma que embriaga. El dia neix, com qui neix a una nova existència i ens cal somriure al sol i a la terra, als pares del nostre univers particular i personal que es configura cada moment de la nostra existència de la mateixa manera com ho fan tots els essers vius amb els que fem convivència.

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.

Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.


[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64