dissabte, 5 d’abril de 2008

Aquell te amarat d'herba bona


Tornaba a aquella meva ciutat que era ja desperta amb la llum clara del desert en un migdia càlid, aquell on el sol enlluerna amb les lluentors de la sorra. Gaudia ensorrant els peus en aquelles muntanyes màgiques que caminen i parlen a la vegada, mentre els palmerals ballen als sóns dels alissis. A la pell pigades de la minúscula sorra que dibuixa com grams de salada essència aquell rostre castigat pel sol, que embolcalla aquella tela blava identitària.

La broma càlida s’acosta sota un remoli que el vent aixeca, enfadat i amb un soroll ensordidor. Després la calma, aquella senzació d’ingravitat, mentre aquell te que ha estat amarat de bona herba bona i transvassat tres vegades com mana la tradició, cau lentament, calent, per la gola i notes el contrast del teu cos amb la temperatura exterior i per primera vegada notes frescor en el dessert…..