“Els polítics haurien de preguntar-se que passa, perquè aquesta immensa massa de joves que viuen emocionalment aquelles grans celebracions esportives, transiten amb indiferència moment polític rere moment polític. Si la política deixa de suscitar emocions, si no aconsegueix que comparteixin el seu relat la gent a la que pretén d’implicar, potser el que falla són les narracions, els narradors o la missa que celebrem.”[1]
[1] Subirats, Joan*. Narrativa d’un partit. El País. 29-05-09
“Una de les més detestables costums dels esperits lil·liputencs és de suposar en els demés les seves pròpies roïndats”[1]
Diu la saviesa popular, aquella que no ha passat per les àgores universitàries però que conté una dosi de pragmatisme, d’observació i d’objectivitat inigualables, que la culpa la té l’euro. Es refereix aquesta dita a la conversió monetària de l’Estat espanyol de la seva antiga moneda a la cistella de l’Euro amb un canvi de 166,386 pessetes per cada Euro. I no li manca raó, tot i que en la història econòmica d’aquest país hi ha una inflexió anterior respecte de la nostra dimensió econòmica, la anomenada reconversió industrial com a pas previ a l’ ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees, una reconversió de la que els historiadors en parlaran en el seu moment, amb la distància precisa, per mor de la supressió de la suposada autarquia econòmica en la que vivia el règim, autarquia que alguns creiem menys present del que determinats lectors de la dictadura ens presenten, però que no va fer més que redimensionar sectors industrials fins a anul·lar-los en la seva competència amb altres indústries europees de les mateixes característiques o posar en mans estrangeres part d’aquest teixit que a Catalunya representa ja un 60%, un 50% a la resta d’Espanya.
Retornant a la dita, però, és cert que no hi va haver un control fefaent de l’augment de preus, arrodoniment en deien i certament com han demostrat alguns estudis científics, l’ esbiaix de preus respecte de l’ increment dels salaris a cost real representa un esbiaix tant agosarat que de no haver estat pel fàcil accés al crèdit, el nivell de conflicte social hauria estat molt superior, la seva no existència, la del conflicte, no es deu per tant a les polítiques actives com alguns s’apunten ingènuament principalment des de l’esquerra. Altres vegades he citat dos exemples paradigmàtics que posen de relleu una crisi anunciada a banda de les variables internacionals, com un cafè o un diari passa de valer en pessetes: 90 pessetes, a valer 24 hores més tard un euro, és a dir 166,386 pessetes i això va succeir amb tota una gama de productes d’us quotidià, de manera que la crisi estava servida en un o altra moment i tractant-se d’una crisi monetària hauria d’afectar, com no, a les classes menys afavorides. Resulta evident, fins i tot per a qualsevol illetrat en matèria econòmica que aquell increment de preus sense control de l’ordre del 60%, que beneficiava a les arques de l’Estat en matèria recaptatòria, sobre un silenci clamorós de l’especulació mercantil i comercial jugant a l’obtenció d’uns beneficis en clau d’usura, amb total impunitat, afegit després a una inconsistent base industrial pròpia, o millor dit sustentada en indústries volàtils com la de la construcció o el turisme, haurien de portar, tard o d’hora, de nou a la situació econòmica que ens deixa la crisi que va obrir la dècada dels 70, això si, ara ja amb esperit europeu, però realment la culpa la té l’euro?.
Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats. Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries.
936.000.000, aquesta xifra no representa cap xifra econòmica, o si; 936.000.000, aquesta xifra no representa cap xifra política, o sí; 936.000.000, aquesta xifra representa una realitat demogràfica, son els milions de persones que viuen una realitat casual i causal: la d’haver nascut en el continent Africà, i, coincidències de la vida, els ha tocat de néixer en països en desenvolupament, on els recursos naturals son malbaratats i on pocs privilegiats assoleixen de viure per sobre del nivell de la pobresa que és el nivell que caracteritza a la gran majoria dels africans.
* Font d’aquestes dades CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) i Mans Unides
Fotografia original de Tania GramatikovaNomés un Somni
24-05-09
El president del Consell Parlamentari, Konrad Adenauer en el moment de la signatura de la Llei Fonamental de Bonn. El 23 de maig de 1949, el Bundestag alemany, ratificava una obra mestra del constitucionalisme contemporani, un preàmbul curt, molt curt obria aquest text relativament llarg, 141 articles, però en essència text breu en proporció als texts constitucionals que la segona meitat del segle XX ens oferiria després.
Enllaç amb la Llei Fonamental de la República Federal d'Alemanya de 23 de maig de 1949 (Butlletí Oficial Federal 1, pàg. 1) (BGBl III 100-1) esmenada per la llei de 26 de novembre de 2001 (Butlletí Oficial Federal 1, pàgina 3219)
Botella al mar
“Poso aquests sis versos en la meva botella al mar
Amb el secret designi que algun dia
Arribi a una platja quasi deserta
I un nen la trobi i la destapi
I en lloc de versos en tregui pedretes
I socors i alertes i cargols”[1]
[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Ribas editoras. 2000. Argentina. pag. 11
La ciclicitat de la història potser no sigui una paradoxa científica, però rellegint els nostres referents de civilització podem trobar la gran crisi econòmica que va viure la polis atenenca a principis del segle sisè abans de crist. De fet abans que les relacions econòmiques esdevinguessin monetàries, ja hi havia tota una relació creditícia donada a partir de l’explotació irracional de la terra àtica en el marc d’un creixement demogràfic desmesurat; aquestes circumstàncies creaven un fenomen que afavoria la necessitat d’endeutament per part dels propietaris de les terres per a poder garantir la viabilitat de collites futures, però l’endeutament va arribar a ser un procés tant greu que fins i tot hi havia garanties personals, no com ara que es respon patrimonialment, eren situacions d’autèntic esclavatge entre homes lliures, el que afavoria, evidentment l’emigració per evitar aquesta situació final. En aquest context es quan Solon, un dels set savis de Grècia, accedeix al arcontat i a banda de les reformes constitucionals, planteja que les disposicions draconianes que s’exercien sobre els ciutadans atenencs havien de desaparèixer per a poder recuperar la dignitat, la propietat i alhora avançar cap a una nova societat, moment en el que s’estableix, tanmateix un nou dimensionament social en funció de les característiques censitàries que establien els nivells de ciutadania, però també els nivells d’intercanvi a partir d’una nova concepció ara ja monetària. Resulta doncs evident que Solon, al que trobem descrit per Plutarc, Plató i Aristòtil (1), va ser capaç de tenir la visió de ruptura amb el sistema preexistent alhora que la seva visió de futur i de cohesió social, en front de revoltes possibles va fer establir tot un seguit de reformes pactistes que definissin aquell nou sistema de relacions socials i econòmiques
(1) Plató. Diálogos. Obra completa. Volumen VI: Filebo. Timeo. Critias. Editorial Gredos. Madrid. 2002.
Plutarc. Vidas paralelas. Obra completa. Volumen II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Máximo. Editorial Gredos. Madrid. 1996
Aristòtil . Obras Completas. Política. Editorial Gredos. Madrid. 2005
+Montse+Esteba.jpg)
Fotografia original de Montse EstebaEra el mes de febrer de l’any 2005, els ciutadans espanyols, érem cridats a un referèndum, no vinculant per altra banda, quina pregunta ens deia : “¿Aprueba usted el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa?. Un moment important per a la constitució política de la Unió que vaig viure amb molta intensitat, aleshores formava part de l’estructura orgànica del Partit dels Socialistes de Catalunya (partit que vaig abandonar el 19 de gener de 2009).
La meva visió aleshores, era que un text d’articulat llarg, complex fins i tot per a experts, no havia estat prou explicat a la ciutadania, malgrat que se n’havia fet enviament massiu a les llars dels ciutadans del text constitucional íntegre. De fet el resultat posterior, avui el text constitucional europeu encara no ha estat adoptat per les reticències d’algun estat, como ara l’Irlandès, va provar la dificultat d’adoptar una constitució complexa.
“Lo de menys és que el llenguatge serveixi també per ocultar els nostres pensaments, per a mentir. La mentida seria impossible si el parlar primari i normal no fos sincer. La moneda falsa circula sostinguda per la moneda sana. Al final, l’engany, resulta ser un humil paràsit de la ingenuïtat”[1]
[1] Ortega y Gasset, José. La rebelió de las masses. Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pròleg per a francesos: comentari de l’autor a la versió francesa. Pag. 96.
Fotografia original de Montse Esteba"No serà el propi dimoni el que us elegirà, sinó que cadascú de vosaltres elegirà el seu propi dimoni...La virtut a ningú no pertany; segons que cadascú l’honori o la menyspreï, més o menys obtindrà d’ ella. La culpa és de qui elegeix.”[1]
[1] Plató. La República. Llibre X. Citat a Levy Beppo. Leyendo a Euclides. Libros del Zorzal, Buenos Aires. 2006. pag. 35
“Lectures”, una radiografia jeroglífica
Quan un creador prepara la seva obra per a ser exposada, n’ ultima els detalls, en fa les darreres creacions, aleshores és quan intenta d’establir una mena de complicitat entre el seu sens interior, entre la seva experiència, entre la seva visió de les coses, entre el seus coneixements, amb la seva manera de ser la seva personalitat en contrast amb aquell món al que s’ofereix, substancialment amic, però de vegades estrany, al que intenta de captivar, de transportar des de la seva perspectiva, la del creador, a la perspectiva de l’espectador; tot un enginy de la dialèctica humana, que parteix del principi de la determinació del llenguatge, en aquest cas del llenguatge no verbal en la seva dimensió creativa i matèrica.
De fet, en el món de l’administració pública, no totes les alternatives es coneixen, encara que de vegades es vulgui semblar que es coneixen, i cal cercar-les; no es saben totes les conseqüències, cal investigar-les, de manera que no es coneixen totes les preferències que cal explorar i evocar, perquè la distribució de l’atenció afecta a la informació disponible i per tant a la decisió, un procés molt donat en la moderna administració, que tendeix sempre a simplificar considerablement el problema de l’atenció, de manera que responen a terminis i a iniciatives sobre opcions en principi pot semblar que ben definides, però on les qüestions a curt termini són afavorides respecte de les de llarg termini, objectivament més adequades a una acurada gestió.
[1] BAENA DEL ALCAZAR, Mariano: Curso de Ciencia de la Administración. Madrid, Tecnos, 1993 (y ed. posteriores).
OLMEDA, José Antonio: Ciencia de la Administración. I. Teoría de la organización y gestión pública. Madrid, UNED, 1999.
OLMEDA, José Antonio y PARRADO, Salvador: Ciencia de la Administración. II. Los sistemas administrativos. Madrid, UNED, 2000.
BALLART, Xavier y RAMIÓ, Carles 2000: Ciencia de la Administración. Valencia, Tirant lo Blanch.
“Quan sigui coneguda la idea de la humanitat, i s’hagi despertat l’ interès per a realitzar-la, aleshores brillarà la llum de la veritat d’un esperit en un altre; la sana doctrina es comunicarà d’un poble a un altre; per tot arreu s’entendran i s’agermanaran els qui visquin en aquesta idea; tot el que avui degrada als homes serà reformat en la salut del tot i serà convertit en un nou vincle d’amor humà.”[1]
Era quelcom de preveure, l’enfrontament amb la prelatura sempre ha donat bons rèdits a les esquerres i s’haurà pensat que aquest cop també. On s’és vist que un parlament reprovi a un cap d’estat d’un país sobirà, que detenta l’autoritat moral de cap de l’església catòlica apostòlica romana, posats a dir de manera semblant a la reina de la Gran Bretanya, que és a l’hora cap de l’església anglicana, de rel cristiana però “protestant”. Probablement en altres circumstàncies es consideraria inadmissible, de igual manera com ho és ara la reprovació del pontífex romà que proposa Izquierda Unida i que ha estat admès a tràmit per la mesa del Congrés. És evident que si no li interesses al partit que dona suport al govern no hauria estat admesa a tràmit la proposta per part dels seus representants en la mesa, però, li interessa, i tant que li interessa, i més ara que les tendències van com van i les prospectives no auguren millors escenaris hores d’ara.
"... No comencis res del que te’n puguis penedir tot seguit. Guarda’t d’emprendre allò que tu no saps fer i comença a instruir-te sobre el que has de saber. És així com tu podràs tenir una vida deliciosa”[1]
[1] Fabre D'Olivet, Nayan L. Redfield . The Golden Verses of Pythagoras Editat per Kessinger Publishing, 1992
“...Fills meus, no creieu en la sort. Confieu en vosaltres mateixos i en el vostre esforç!....”[1]
[1] Rovira i Virgili, Antoni. “En el Ateneo Magda”, a la Justicia, 351, 27 d’octubre de 1904. pg. 2. citat a “Rovira i Virgili, 50 anys després” Per Aadd, Josep M. Roig i Rosich, Pere Anguera, Universitat Rovira i Virgili Editat per Cossetània Edicions., Valls. 2000. Pg. 25.
Foto de Montse EstebaNo tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....
“He tingut, al llarg de la meva vida, molts contactes amb gent seriosa. He viscut molt amb persones adultes. Això no ha millorat la meva opinió sobre elles.”[1]
[1] Saint-Exupery, Antoine. El principito. Ed. Lectorum. México. 2001. pag. 10
Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb silenci compassat del vol de les orenetes a la memòria els rastres de genèriques afirmacions, com aquella de Mario Benedetti, l’escriptor uruguaià que es troba en hores baixes, deixant que la seva vida lluiti un cop més per un bri de llum.
M’agradaria cloure aquesta reflexió en el meu blog, tot recorrent a una visió encara d’esperança, tanmateix de nou de Benedetti[4], qui ens diu: “Hi ha moments en que dic i mantinc la luxosa esperança de que l’oci, sigui una cosa plena, rica, la darrera oportunitat de trobar-se a un mateix. I això si que val la pena anotar-ho.....” , a partir d’aquí, a saber, el que podem esperar.... Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, on en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb el silenci compassat del vol de les orenetes...
[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Riba editoras. Buenos Aires. 2000. pag. 21 i 25.
[2] Nivells establerts per l’ OMS: Nivell 1: Fase de interpandèmia. No s’observen infeccions de persones contagiades per virus gripals d’animals. Nivell 2: Es registren infecciones de persones per un virus de grip animal, tant domèstic como salvatge. Nivell 3: Un nou virus gripal animal o un virus reagrupat humano-animal infecta a les persones, però només en casos aïllats es contagia entre humans. Nivell 4: Hi ha transmissió comprovada de persona a persona d’un virus animal o un virus reagrupat humano-animal capaç de causar "brots a nivell comunitari". Important augmento del risc de pandèmia. Nivell 5: El virus es propaga de persona a persona al menys en dos països d’una regió de l’ OMS. La pandèmia és imminent. - Nivell 6: Pandèmia amb contagi entre humans ràpid i sostingut.
[3] http://www10.gencat.cat/pls/gov_eleccions/p12.consultar_res_cat?v_tipus_eleccio=R&v_any_eleccio=1979&v_num_eleccio=1