El migdia brisat encalma la càlida estiuada. Aquella verdor quasi feresta ho demana, s’acomboia a les ombres mes aviat escasses d’aquell terrat d’estiu. Jeu al costat aquella bicicleta que ja ha esdevingut vella, però quina seva sola presència transmet records i transporta a temps enrere, on era indispensable. L’ entoldat gronxa i fa carícies a les herbes que s’ enreden per la barana, juganeres enverdissin aquell blanc de ferro vell.
El jorn queda en silenci, com guardat en una capsa de tresors que no el trenca cap brogit estrany del carrer estant. S’apaivaga les sensacions a les ombres del casalot sota aquella petita llum en l’escriptori que ajuda a resseguir la lectura. Aquells somnis vertebren vides pròpies i alienes, com recreant-ne el secret i la ciència de la felicitat, si és que hi ha cap ciència que en determini quan i com de feliços hem de ser, ens ajuda en el camí, aquell que cal seguir per a donar-li valor.
