divendres, 24 de juliol del 2009

Notes de text II: Virtut primigènia


No seria fàcil recrear-ne qualsevol història que vingués a descobrir quin és el passat, quin és el present, quin és el futur de tot plegat. Aquella cançó que s’escola per entre les portes de fusta mal tancades, com un so que es repeteix un i altre cop i et martelleja el cervell, com recordant-te que res està perdut, que tot en la vida és canvi i que la vida és somni com deia Calderón, però en tot cas modulant-los i sabent quin és el lloc de cadascú. Diuen que quan algú es mort, els gossos llencen laments en l’aire, com sabent i acompanyant aquella ànima que es foragita i que comença a volar un cop a acabat la seva estança terrenal, esgarrifa escoltar aquells udols que semblant de pena, són com fanfàrries que guien en l’ascens. No és el mateix, però quan hom s’allibera de les motxilles que s’acostuma a arreplegar al llarg de la vida i en obrir-la deixes anar el passat que et pesa en les espatlles, aleshores aquell udol esdevé un clam de canvi, de reconèixer el nou camí que encara no ets capaç de percebre i veure com se’t dibuixa com apareixent entre totes les fites per fer i que podrien semblar importants, de manera que potser allò més insignificant és el que acaba transcendint. Mentre l’ udol et reconeix en el canvi. Seria bo de citar avui i aquí la màxima d’ Epictet, en l’exigència primera que la virtut en el bo sigui, abans que res, la sinceritat amb un mateix, la fidelitat amb un mateix com essència d’aquella virtut primigènia, perquè qui suprimeix aquesta virtut se suprimeix a ell mateix[1].


[1] León Gomez, Adolfo. Breve tratado sobre la mentira. Universidad del Valle, Cali. Colombia. 2007. pag. 161-163. Un comentario sobre Epicteto.