dimecres, 29 de juliol de 2009

De cara al gall...


Hi ha llocs que arriben a la teva vida com per art de màgia, clar que a sensu estricte hauríem de dir que som nosaltres qui hi arribem, però si ens parem a mirar tot en el nostre entorn d’una manera relativa, i com l’atzar de vegades hi juga d’una manera estranya, sabrem veure aquelles circumstàncies que ens porten a trobar contrades que deixen una petjada insubstituïble, detalls que resten en la memòria com esglaons d’aquella escala que ens és donada de pujar o de baixar, segons entenguem el nostre trànsit vital.

Érem joves, amb aquella mirada que et permet de descobrir nous paisatges, nous escenaris, on el món el veus com una finestra immensa des de la que sortir volant cap als horitzons que planegen al teu voltant. Ceret, una petita vil·la del sud de la França, per utilitzar l’expressió dels que hi viuen, se’ns descobria vital, transcendent, encara recordo aquell home de cabell llarg, mig blanquinós, de rostre agitanat, amb una furgoneta citroën, d’aquelles d’abans, tant francesa que ens pregunta d’ on venim en un català perfecte però amb aquell accent francès que el delata. Un primer contacte amb aquella vila d’estiueig que diuen que Salmon, amic de Picasso, Apollinaire i d’altres, la va batejar com la “meca del cubisme”, potser perquè qui és capaç d’afirmar que la seva pàtria és al boulevard Voltaire, entén que la subtilesa de tot plegat és el propi món, la nostra pròpia introspecció que es recrea amb els altres móns que se’ns ofereixen als nostres ulls.

Ceret s’oferia als meus ulls com un univers en sí mateix, les sardanes a plaça, quelcom de distint a com s’entenia aleshores ja a Catalunya, a finals de la dècada dels 80 quan la vaig descobrir, però també per aquell regust francès, de la intel·lectualitat refugiada, aquella de l’exili que compatibilitzava la seva existència amb aquell pastís i aquella cigarreta mig caiguda o la pipa, aquella pipa que jo també gaudia aleshores, com una herència intangible i que conformava una determinada estètica. Era com un passadís cap una època sense retorn, on les pedres guarden el record i el captiven, com un negatiu de memòria, on si t’hi acostes i escoltes en silenci pots retrobar encara el soroll de la gent, el caminar de les passes sobre les llambordes o aquells sons de tenora que arreplega el vent.

En lloc més les candideses de Matisse, les profunditats de Tàpies, la inconsistència de Miró, la magistralitat de Dalí, les essències de Chagal, els valors de Hugué i Maillol, servirien per descriure aquest petit racó de l’univers pictòric, amb el rerefons dels Pirineus o obrint-se a les planúries infinites de la descoberta d’una vil·la que ens resumeix els valors que van crear en l’art mons distints, personalitats diverses que s’emmirallen en una manera d’entendre-ho tot plegat, de la mà d’un bon pitxet, d’esquena al lleó, com diuen, de cara al gall, en clara referència simbòlica. Ceret va ser un moment, un instant com per recórrer els seus carrers empedrats en els silencis de la tarda que acull aquells vespres de “grillades” a la llum de lluna...