diumenge, 2 d’agost de 2009

Gregueries



I què més dóna que el puguis escriure!. Veus com les paraules serveixen de ben poc, volen per entre les contrades i tanmateix queden preses d’altres mans i altres ments i les usen, les perverteixen, semblen com acabades d’escriure, com si fossin aquelles teves paraules inicials, però ja no tenen el mateix sentit, l’han perdut en el camí en el que han esdevingut paraules d’ altri.

Fer un parèntesi? Estendre la bondat del tel del silenci sobre les meves paraules proscrites que servien, però, per adobar una bona saó o fer-ne un bon brou, mentre les subtils harpies feien dels observadors bornis muts espectadors? Seria aquesta una excel·lent conclusió si d’una tragèdia grega es tractés, però malgrat els clàssics van saber descriure a la perfecció la vida dels humans, amarades del glop mític, resseguint totes i cadascuna de les virtuts i defectes d’aquesta la nostra raça, aquest teatre on la mitologia ha deixat d’esser ja un esclavatge ferotge als designis divins, per ser-ho dels humans, tot i que la vida només es desenvolupa en funció de la nostra pressa de decisions, caldria concloure que seria ridícul deixar de dir o de fer allò que se’m recrea en l’ànima i la consciència, per més que acabi a mans de qualsevol pirata que, illetrat, faci seva una sola de les meves reflexions.

Com diu una cita de Luciano de Samosata que tinc penjada recentment en aquest blog, “Les coses dels mortals totes passen, si elles no passen som nosaltres els que passem” i tanta certesa tenia el grec en el segle II, que les seves paraules continuen en plena vigència, perquè no erra quan ens diu que tot passa, fins i tot nosaltres, que o passem, si ho entenem en l’ús del llenguatge en clau col·loquial, si més no, en el sentit doncs de deixar-ho córrer, com també en un sentit més estrictament literari, en el sentit de traspàs. Potser millor emprar la cita del de Samosata en el sentit de transportar-se i, aquesta, ha estat la meva elecció: construir aquest espai de pensament, de reflexió en el que anar bastint part de la meva vida útil i si al final això acaba servint als illetrats, doncs tant millor, perquè no hi ha res de més insolent en una societat que la ignorància dels brètols, per això faig meus aquells versos de Rafael Alberti: “fuges, directa, rectament llis, en el teu pètal un nom i un encontre, latents a aquell centre tancat i per tallar del compromís.”

Les paraules són creacions de l’esperit i en el seu esser retornen al creador, aquella essència primiginènia que ens dibuixa l’ànima i en ella aquella entrega que ens intueix Alberti, encara que sigui referida a un bitllet de tramvia, perquè, amable lector, si ets amic hauràs vist que empro als del 27, en la saberuda consciència que ells en feien de les gregueries, de l’ humor i la metàfora i sinó, ja ho aprendràs.