diumenge, 16 d’agost del 2009

Secrets....


Descobrir-te en un nou racó de la casa on el transitar del temps esdevé un moment, un instant si cal, retratat a través d’aquells símbols que te’n decoren l’estança, fa que aquell recorregut iniciàtic cap a un món desconegut, on els secrets de la vida descoberts pas a pas, com qui aixeca els llençols d’aquells mobles vells que eren tapats a cobert de la pols, deixessin ara al descobert les nicieses de tot plegat, fent que el valor de la senzilla complaença, aquella que es sustenta en el no res, prengui d’aquest seva consciencia el principi del que autènticament ha de tenir un veritable raó.

Serien transcendents en aquest relat les paraules de la Meisuna, dona del califa Moawia, segons relata Adolf Friedrich von Schack[1]: “amb un vestit de pells era jo més feliç que amb les arrabassadores vestidures”, potser perquè en la mística damasquina residien, també les essències contemplatives gens exemptes de veure’s en contradicció amb el luxe i la grandesa que sempre són requerits en determinades consideracions de poder. L’esperit i la vida es reflecteixen, nogensmenys a través de la paraula, o de la música o de l’art en general de la mateixa manera com ens insisteix Von Schack que: “una reproducció mètrica no pot tenir per objecte el servir de guia i auxili per a la intel·ligència de l’original, sinó més bé per al reflex poètic de la seva imatge”, tot referint-se, evidentment, a les propietats del llenguatge poètic.

El valor, doncs, de la metàfora o de les llicències poètiques com a elements circumstancialment vàlids i alhora necessaris i imprescindibles en la referència viscuda, sempre seran una interessant expressió per mitjà de moltes paraules d’allò que podria dir-se amb una o molt poques, evidenciant sobremanera la necessitat de la cura en el llenguatge però també en la aprehensió de la subtilesa i ductilitat del mateix com a font de transmissió del missatge, més enllà d’allò pròpiament personal i subjectiu, per abastar un ampli context de socialització, potser perquè com diu Pessoa[2]: “...No hi havia veritables novetats; hi havia només innovació i totes aquestes coses van ser deplorades...”.


[1] Von Schack, Adolf Friedrich. Poesía y arte de los árabes en España y Sicília”. Traducción de Juan Varela. Ed. M. Rivadeneyra. 1867. pag. 51. ed. Digitalizada Universidad de Michigan

[2] Pessoa, Fernando. Una cena muy original. Editorial Verdehalago. México DF. 2005. Pag. 7