dilluns, 26 d’agost de 2013

Quan hom escolta...




La fotografia d'aquesta gàrgola de Notre Dame de París és original de Rafa Borlänsa

Quan hom escolta asseveracions que juguen al paradigma de la veritat, és a dir la repetició d’uns determinats axiomes per a fer-los convertir en certs des de la seva inversemblança, com ara que el Centre Històric de Lleida va ser destruït al 1707, hom pensa per raons òbvies, que la seva reconstrucció s’hauria iniciat com a poc a partir de la meitat del segle XVIII, de manera que si aquell centre històric, òbviament inexistent, no hi ha restes medievals, hauria de ser, per raó del sil•logisme polític emprat, farcit d’obres barroques o neoclàssiques, la qual cosa tampoc no respon a la realitat d’un barri deixat degradar fonamentalment en l’època moderna i contemporània i on en les runes hi apareixen arcs de mitja punta que es menyspreen, generant-se zones buides ensementades on  s’hi acabaran bastint-se edificis de nou format, com ja es va fer en la destrucció del “Canyeret” en favor de la nova “ciutat” judicial, és la que es coneix com la fórmula de l’espai gruyère en l’actitud urbanístic.

Descobrir-nos davant de les veritats sil·logístiques que se’ns expressa des del món de les corporacions, també en la política, difícilment tendirà a distreure’ns de la nostra apatia moral, aquella que ens porta a allunyar-nos cada vegada més de la presa de decisions, on el bé comú se sostreu al bé individual i des d’aquest, en un cercle concèntric s’evoquen teories de la veritat, la pitjor de les amenaces per a la concepció de la idea, com a element substantiu que ens defineix en la construcció de la nostra vida; la passió i l’entusiasme al cor dels homes, no ha d’arribar a partir d’ideologies velles,  tot i que poderoses, que encara sustenten un sistema que no té pas en la veritat absoluta el seu paradigma, caldrà doncs encara conrear el silenci i la calma, doncs és com aconseguirem de revitalitzar-nos en el concepte de llibertat que ens iguala i ens duu camí de la felicitat; mentrestant només ens queda que somriure davant de tanta retòrica que només presta atenció als detalls, deixant de banda els grans temes, les grans idees, i esperar, sempre esperar...  

© Albert Balada
26-08-2013.