dimarts, 20 d’agost del 2013

La màgia...




La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada
19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.