dimarts, 29 de maig de 2007

El vot intangible



Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.