dimarts, 18 de setembre de 2007

Jo escric el teu nom

És negra la nit, de matinada, la són costa d’arribar, els minuts passen força lentament, mentre obres la llum d’aquella petita estança al final del passadís, on els papers defineixen el regne de les lletres i la música, enllà on les gates venen a escoltar aquelles melodies franceses que de tant en tant sonen: anys 50, 60, 70… Prou diria algun amic o amiga, ja n’hi ha proa de tanta francofilia, mentre m’entretinc escoltant a Reggianni, un francès amb nom Italià que canta a la llibertat, en un poema musicat per Moustaki; quin bo tot gaudint d’aquesta fresca que ens ha donat la forta calamarsada de la tarda que haurà ferit de mort les collites tardanes del mes de setembre, mentre el sons de guitarra i piano ressonen pel passadís, mentre els records del dia repiquen encara en les ninetes dels ulls, formes i expressions, les coses senzilles d’un matí com em diu un amic amb qui he compartit un cafè que era potser una mica massa calent per anar ràpid.

Retrobo de nou el poema de Paul Éluard, us n’he parlat ja alguna vegada del poeta francès; alguna vegada n’he fet referència i he trobat una versió a cavall del rap, molt interessant, que és titulada: J’écris ton nom (jo escric el teu nom); en realitat és una cançó d’amor a tot plegat, perquè ella és immanent, és present sempre i el poeta és recrea en el nom de la llibertat, que és nom de dona, per veure-la present en totes les coses, deïficada, diria jo; deixeu-me que per un moment pensi més en el format de la lletra que en el de la música, tot i que les imatges es deixen guiar bé per aquesta melodia, amb un cadenciós: J’écris ton nom”, (jo escric el teu nom), i l’escric, sí, de vegades tot parlant del més inversemblant, d’aquelles coses petites i senzilles que val la pena de viure, que val la pena de gaudir, una i una altra vegada, fins esgotar-ne l’essència, algú m'ho deia avui.

Segurament escriure el nom d’aquell algú, i repetir-lo en un paper quadriculat, com quan érem escolars, recordeu? ens duu el record i en el record mateix aquella mirada, la mirada perduda en el temps i en la seva de mirada; però esteu segurs, jo us ben asseguro, que venero el temps que m’és donat de viure, com aquells instants, aquells petits instants que cal ser capaç de fer-los devenir eterns; jo ho faig constantment, gaudint-ne tant de l'expressió d’una mirada!; del sentiment d' una frase; del miratge d'un record; de la delicadesa d'un somriure; de l'àpat amarant d'un dinar frugal; de les notes d'una cançó, d'aquella cançó, d'una melodia robada; de tot plegata la fi, quan fins i tot, tot et pot semblar que va cap per avall, sempre, estigues segur, sempre alguna cosa haurà sortit bé. En tot cas, bona nit silenci, bona nit misteri: J’écris ton nom! (jo escric el teu nom), j'écris ton nom...