Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espiritualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espiritualitat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de desembre del 2013

Ser honestos...



Ser honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme és un autèntic exercici de llibertat, afrontant errades i insuficiències des de la perspectiva del creixement, no pas de l’ instint.  

És en definitiva una pràctica que inunda de bondat la necessitat d’avenç, d’esborrar tot recurs a l’emoció, quan del que ens cal és esbrinar des de l’espiritualitat aquest sender  nou d’evolució, de canvi, de transformació.

© Albert Balada

17-12-2013    

divendres, 29 de novembre del 2013

Ens reconeixerem i ens identificarem...


La fotografia és original de Llorenç Melgosa.

Ens reconeixerem i ens identificarem per les nostres raons espirituals, en el creixement, no pas en el decreixement, absorbint ensenyament per a modelar l’ànima, però també el jo que hi interactua i que respon a les convencions del món físic, projectant aquesta nostra ferma convicció i compartint-la, en l’apreciació que esglaonem pausadament el temps que ens donat de viure, però també el temps de pregaria, moment de gran transcendència intel·lectual, en el que refermem els nostre vincle amb l’Univers mateix, amb la Creació com una manera d’excel·lir, més enllà  del món físic al que dominen altres regles de joc, deixant que es vagi conreant lenta i pausadament la vivència magnífica de les Llums que creixen amb els dies, dels dies en els que creixem en conrear la pau d’esperit, però també per haurem descobert que és moment de conrear la consciència, de conrear el valor principal que inunda tots els altres principis, mentre projectem en nosaltres mateixos, com en l’altri , el valor de la descoberta.

© Albert Balada

28-11-2013  

dijous, 21 de novembre del 2013

Hi ha qui diu...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

Hi ha qui diu, i potser tingui raó que ens estem creant i recreant, d’igual manera a com canviem la pell, també els nostres sentits i sentiments, es re formulen a partir de les experiències que hom va conreant en la vida, de les experiències i del contracte amb el proïsme que també hi ajuda, d’igual manera com les causalitats que en aquestes circumstàncies es plantegen.

No som iguals, doncs, avui que ahir, com tampoc no ho serem demà, el que fa que una similar situació puguem valorar-la de manera distinta, això, no deixa de ser testimoni de la nostra evolució, que és en un sentit positiu si hem arribat a la conclusió que formem part de la ànima universal que és el tot, vol dir que sabrem obrar en perspectiva a partir del convenciment que en tenim.

Aquesta experiència de creixement ens obliga, però a ser exquisits i extremadament curosos respecte del bé en el que n’ hem de ser garants, assolint el mestratge amb el temps, a partir de l’estudi, de la lectura com de la observació, doncs ens devem, també a aquest imperatiu que igualment ens ajuda a fer brollar de nosaltres mateixos aquella rectitud que esdevé sol·lícita en la nostra relació social, però també en la sol·lícita relació amb el nostre jo espiritual.

© Albert Balada

21-11-2013

diumenge, 27 d’octubre del 2013

La compassió alimenta l'esperança...



La compassió alimenta l’esperança en la pròpia consciència, desperta el principi essencial que ens defineix com a essers socials, però alhora ens identifica en la nostra dimensió més profundament humana, la radicalitat espiritual i la comprensió mateixa que ens cal, no només cap al proïsme, sinó respecte de nosaltres mateixos, una aproximació a la nostra pròpia espiritualitat, a la connexió de les nostres ànimes, la major grandesa que hom pot esperar d’un mateix.

© Albert Balada
27-10-2013


diumenge, 20 d’octubre del 2013

Són com els trams de la vida...


La fotografia és original de Montse Esteba

Són com els trams de la vida en el nostre creixement,  testimoni, esglaó a esglaó de la nostra relació amb l’ intel·lecte, però també, a banda de amb la raó, amb la espiritualitat mateixa i amb els sentits, raons que ens ajuden a entendre la complexitat mateixa de la vida:  pas a pas, no hi ha presa, doncs el camí fa pujada, el que el pot acabar fent un camí pesant, on anirem omplint les alforges amb els aprenentatges que anirem conreant, deixant enrere, per a compensar, bagatges innecessaris, dèries impròpies, valors que no ho són i principis que tampoc, per a recrear una veritat nova que se’ns va despertant a mesura que acomplim aquest nou viatge, com si d’un tràngol iniciàtic es tractés, que t’aporta en la recepció i la comprensió l’obertura de mires necessària per a poder afrontar aquest nou tram en la vida...

© Albert Balada

20-10-2013

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Si només hi som nosaltres...



Si només hi som nosaltres, malaguanyat espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza, sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.

Potser la nostra experiència té més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte, descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.

La raó del perquè de les coses, més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial, radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament  sense malbaratament de talents descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.

Potser en la nostra exigència rau el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.

© Albert Balada

14-10-2013

dissabte, 28 de setembre del 2013

Som com reietons...



Som com reietons de reialmes minúsculs sotmesos a les efemèrides de realitats de subsistència, que dicten dues divinitats malsanes: el diner i la lluita fratricida gratuïta. Podem però sostreure’ns al negoci de l’èxit i la competència que sustenten aquells retrats grotescos de les ombres? La realitat pot semblar força distinta al que realment és, la capacitat de conduir el nostre destí segons altres dictats, més elevats, lligat a fets del bé.    

Obvietat rere obvietat, el model en el es sustenta aquesta realitat panteista, no descriu sinó un sistema en el què no hi ha canals de connexió dels uns amb els altres, del jo amb el proïsme, perquè rebutja aital connexió fomentant el manteniment de la rivalitat malsana com a fruit de creixement, però, aquella capacitat d’ auto conduir-nos, també ens hauria de permetre establir la relació entre la nostra existència i la espiritualitat que podem cultivar per a connectar més enllà del món físic.

Només aleshores resulta comprensible la futilesa de la nostra existència al poder ser capaços d’avaluar-ne el valor real de les coses, del gaudi humà de les coses mundanes, respecte d’allò que és condició espiritual prèvia, la ètica rellevant que en defineix principis i valors de tan alta projecció que el conflicte entre ambdues realitats acostuma a desaparèixer quan hom pren consciència  que només ens pertany la valuosa ànima que nia en nosaltres i no allò  material, que acostuma a guiar-nos.

Mentre som esclaus d’aquest miratge mundà, deixem de cultivar la nostra essència divina, només quan canviem la perspectiva i deixem aquell esclavatge per enlairar-nos a través de la espiritualitat conreada, serà possible l’alliberament absolut i el reconeixement en aquell alliberament del camí que, en la calma i la comprensió, en la humilitat i la serenor, ens acosta a la autèntica llibertat.

© Albert Balada

28-09-2013   

dimarts, 24 de juliol del 2007

Somriure


El joc de les paraules i els seus misteris, i com poden evocar sensacions i interpretacions diferents en funció de l’estat d’ànim d’un persona, revela el poder que la comunicació té substancialment en les relacions humanes i per tant en el context de les relacions socials i de la socialització mateixa d’aquestes relacions, que ultra passen, moltes vegades, el concepte genèric del trànsit relacional, per abastar el contacte, encara que sigui només amb un bon dia en un ascensor (...).

Dibuixar un somriure, aquesta expressió no verbal, condueix a interpretacions diverses, per exemple, la complaença de compartir el moment, sense la necessitat de fer assentiment verbal, tot i que la verbalització de les emocions, dels sentiments i de les conductes, hauria de ser un principi que s’acomodés substancialment a les relacions humanes com a externalització voluntària.

Aquest principi general que s’incorpora al procés socialitzador, manté, al meu entendre, diferents perspectives segons el moment vital de que es tracti; tanmateix, els cicles personals i/o hormonals, vesteixen bona part del nostre comportament i per tant, també de la nostra conducta inferencial en els processos d’inter relació, de manera que l’individu, entès com una part del corpus social, inter actua amb el seu context, amb el seu entorn, en funció dels ímputs que en rep, del somriure, per exemple, el que posa de manifest com la conductivitat social estableix paràmetres simbiòtics que es repeteixen una i una altra vegada mimèticament a partir, doncs, de processos biològics que influencien individualment i configuren una determinada tendència social, analitzable i avaluable.

En el món de la socialització la virtut terapèutica del somriure, ha estat estudiat fonamentalment a partir d’un concepte inter actiu que es defineix com “espiritualitat”, de fet, tot i que la psicologia aplicada no està d’acord amb aquest paradigma, hi ha sectors d’aquesta disciplina i d’altres disciplines de la interpretació social i de l’anàlisi de l’individu i la societat, que plantegen les bondats de l’efecte espiritual sobre les relacions inter personals. És en aquest context que el “somriure” albira per si mateix, aquesta pura i senzilla contracció d’un determinat nombre de músculs facials, a definir tot un “entourage” que permeti de transformar tant l’actitud pròpia de l’individu com la de la seva xarxa de relacions i per tant ens trobem aquesta acció gesticular com un fet eminentment social i d’efectes beneficiosos en el distensionament, que pot arribar a ser com una gota d'aigua que s'escampa per l'univers social.