dimarts, 24 d’abril de 2007

un llibre aporta un xic de maduresa, un punt de reflexió, i tot adobat amb una mica de coneixement



Avui, amb l’encantadora Mariví Chacón, en acabar “el despertador” que modera a Segre Ràdio, amb aquelles afonies típiques de les primaveres que afecten als que tenen la veu com a instrument de treball, la pobre, el meu petit espai d’anàlisi social. Com que els diaris van prou carregats d’anàlisi política i ens havíem proposat que la meva anàlisi fos el menys política possible, entre altres coses perquè no faig altra cosa les 23 hores del dia restants, avui tocava parlar de Sant Jordi, de fet d’ahir, no pas de la diada, de les roses i els llibres com és habitual.

I era bo fer-ho a l’endemà, perquè pretenia demostrar, una vegada més, com les nostres costums contemporànies van lligades a tot allò que ens van llegar els grecs i les cultures anteriors, també en el cas de Sant Jordi, una figura qüestionada perquè de fet va ser canonitzat pel papa Gelasio I en el segle V dc. a partir d’històries apòcrifes i que no van arribar a provar mai l’existència del tal Jordi que sembla que era de la capadòcia i que van santificar, de manera que l’any 1.969, sembla que el Papa Pau VI va optar per treure’l del santoral però deixant l’adoració facultativa, un si però no.

De fet la situació era complicada des de la perspectiva teològica, però també des d’una perspectiva política i social, perquè hi havia no pocs llocs que el tenien com a Patró: els llocs de l’antic Regne d’Aragó, Gran Bretanya, i més tard Rússia, a banda de no pocs països amb una veneració acceptable, com ara França, o alemanya qui també en reivindica relíquies al santuari de Reichenau o a Etiòpia on en la capella dedicada i en la que la llegenda encara va més enllà en atribuir-la als Templers es diu s’hi guarda una còpia de l’Arca de l’Aliança.

En tot cas vet a qui quina historia al voltant d’una llegenda que realment és el que era i sense una sustentació històrica, allò de repeteix tantes vegades una cosa que l’acabes fent certa, també ha ajudat a crear un identitari a partir d’un fet llegendari, no real. Algunes fonts, com he descrit al llarg del meu curt parlament, on algun cop el cos m’ha demanat d’aturar-me per fer un glop d’aire, la meva mala salut de ferro, diuen que un antecedent de la llegenda del Sant Jordi inexistent pot ser la mitologia Frígia , un poble que vivia a l’Àsia Menor, conegut per les característiques gorres que son pròpies de les representacions de la figura de la república. Diuen que els Frigis tenien un deu Sabacio que en un cavall blanc va arrollar, és a dir matar una gran serp que l’atacava: primera semblança.

La segona deriva directament de la mitologia grega i fa referència al mite de Perseo i Andromena on Perseo, pare de la cultura micènica i de la pròpia Pèrsia, governant d’Argos, i semidéu fill de Zéus i una mortal amb el Cavall pegasus, nascut de la mort d’un monstre que va matar i quina mirada petrificava, va veure la vella Andromena encadenada i oferta a un monstre que enviava Neptú i que la va alliberar, tot matant al monstre.

En tot cas totes dues llegendes son susceptibles d’haver estat cristianitzades, com ho han estat altres costums o mites pagans, de manera que hem arribat pràcticament després de quasi tres mil•lenis a una celebració pagana que es va cristianitzar i que ara no és res més que una festa de l’alegria, el color, la cultura i la literatura, quan les temperatures, en general, comencen a pujar i el carrer vull amb tothom cercant la darrera novetat, segurament molts llibreters desitjaran que en escala l’interès per la lectura que es desperta un dia com el 23 d’abril quedés en permanència al llarg de l’any. Alguns ho fem i val la pena, el diàleg amb un llibre aporta un xic de maduresa, un punt de reflexió, i tot adobat amb una mica de coneixement, segur.