dilluns, 10 de setembre de 2007

Emoció

He sentit una emoció distinta en escoltar el discurs del President, el discurs de la Diada. La naturalitat, l’esforç de voler sortir de l’home gris que se’ns presenta i enganxar-nos a l’home potent, a l’home gestor, i brindar-nos l’home polític, aquell que parla en veu clara i diàfana, com ho fa, la gent del meu barri, del meu carrer, de la meva ciutat, però amb la capacitat precisa de deixar-me reconèixer alguna cosa, algun missatge encriptat, com ho faig jo mateix en els meus escrits; descobrir-hi les tres paraules màgiques* encara que no hagin estat pronunciades, i veure com la diferència deixa de ser ella mateixa per compartir el nostres espai, per compartir el nostre model, per existir tanmateix, un al costat de l’altre, en aquesta Pàtria nostra, nom que una i altra vegada repeteix el President.

M’ha captivat saber-lo intransigent amb la manca d’eficàcia, saber-lo exigent amb l’eficiència exigible a les administracions públiques i als servidors públics, i això sol, aquest recurs al dia a dia, a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes d’aquest país, el fa diferent dels tres presidents que en aquest darrer període democràtic hem tingut a la Generalitat de Catalunya; avui, quan he sentit autèntiques barbaritats científiques en la presentació del llibre de Ramon Camats (1), en una interpretació sesgada i potser, només potser molt limitada de la teoria de la justícia de John Rawls, com també de la realitat que Camats i els coautors del llibre ens presenten, sentir per contra un polític coherent, sentir algú que parla del país de la gent, del país en el que la gent es reconeix, és veure que encara podem esperar, que encara, com el President ens diu, podem tenir esperança en les nostres possibilitats, defugir el victimisme tradicional en el que ha viscut ancorat aquest país en els darrers trenta anys.

*Llibertat, Igualtat i Fraternitat
(1) Camats, Ramon i altres. "Elogi de la Transgresió. Identitat nacional i desraó d'estat". Ed. La Busca. Barcelona. 2007