dissabte, 22 de setembre de 2007

Camins de ferro

La tranquil·litat del dissabte, alliberat de càrregues i del judici necessàri a que et porta la reflexió i la introspecció política, obligada per la teva feina, gaudint d’aquelles coses senzilles, de la companyia de la familia, dels teus gats, com del silenci de la casa on només la, les músiques trenquen aquella harmonia permanent, aquella simplicitat que s’estableix entre les parets de la teva casa. El temps, comentari d'ascensor, comença a canviar, ja ens endinsem en els primers dies de la tardor i les pluges torrencials han fet mal, la terra és seca i no filtra com ho hauria de fer, no hi ha vegetació, no hi les arbredes que caldrien, la terra en ocasions és extremadament erma. En tot cas és la terra que hem heretat i la que hem maltractat i no em torno pas ecologista, que no és la meva dèria essencial, potser és que mirant per la finestra veig el dia gris, sense sol, la gent amb jaquetes, un dissabte al matí, de compres pujant i baixant les escales que travessen els camins de ferro, m’agrada aquesta manera francesa de dir.

No vol pas allunyar-se de mi, aquella gata meva que seu davant mateix del teclat, repenjada sobre els telèfons mòbils i guaitant de tant en tant a la porta de l’escriptori, pendent, això sí, dels sorolls incipients que no jo sóc capaç de percebre i que li fan moure les orelles de tant en tant, determinant les olors. Diuen que els gats estableixen una quadrícula al seu entorn en funció de les olors que perceben i aquest és el seu món, més important que el món de característica visual en el que ens movem els sers humans, ja veus!

Un amic em fa dentetes, em recorda que avui hi haurà festa grossa a Madrid, “la noche en blanco” ni diuen; em recorda, de fet, aquella disbauxa de joventut, després de tota una nit sense dormir, quan dormies un dia sencer i estaves ja completament nou. Ara segurament se’ns fa molt més difícil tot plegat, resulta complicat de passar-te una nit en blanc sens que el teu cos se’n ressenteixi tota un setmana, segur. En allò màxim que pots aspirar és a anar a dormir tard, potser parlant amb algun amic per la xarxa o compartint un veure en algun jardí, i poca cosa més. Ens hem fet grans, ves!