diumenge, 16 de setembre de 2007

Poesia dels àpats.


Potser els diumenges, ens és donat hores d’ara, com abans als plaers, a recrear els sentits, pam a pam, amb tranquil·litat; segurament fent anar la poesia i tot el seu encant per descobrir-nos poc a poc, aquelles delicadeses que de petits trobàvem en els menjars de l’àvia, no us ha passat, a mi sí, que de tant descobreixo aquells sabors, aquelles olors del menjador de casa els avis, cert és que la meva remunta a una cuina menjador amb una llar de foc d’on penjava l’olla que anava coent de mica en mica els àpats i que l’àvia penjava ja de bon matí, de manera que en un moment donat, tota la casa s’impregnava d’aquella bona olor dels seus menjars.

Avui he volgut intentar recuperar aquella essència amb un plat senzill, ben senzill, massa potser per l’efecte esperat, però que al final ens ha donat aquell regust de les coses belles i velles, de la tradició, ara que els sobiranistes no saben ben bé que és, i que segurament podem compartir amb tot el món, perquè aquestes sensacions ens són pròpies, però a la vegada són universals, les de la cuina de les àvies.

He optat per cuinar al forn una cosa tant senzilla com cuixes de pollastre, d’uns pollastres grocs, alimentats amb grà, com ho eren abans i lluny d’aquella criança moderna per raons de producció, feta amb farines que li acaben donant fins i to un regust a peix estrany. Cuixes grosses que omplen de fet el pap, que a manca de la llar de foc on cuinar-les les he fetes al forn, a cocció lenta, molt lenta, amarant-se en elles mateixes sobre un lleuger llit de sal grossa per donar gust, una mica de barreja de pebres i gens ni mica d’oli; lentament com inspirant una cocció divina, quasi una hora al forn i sense torrar-se, han anat amarant el gust de la sal i el s pebre, de mica en mica, fins a sentir la flaire aromàtica, malgrat tot..,

En acabar més records de l’àvia Irene, us en dono el nom que també conté poesia; la veig pal plantada, davant del marbre blanc i gruixut de la cuina, amb un morter, també de pedra de marbre; un morter gran, jo de petit el veia immens, segurament encara no havia descobert prou bé les proporcions, també veia gran l’àvia que de fet era més aviat de complexió petita i ella davant del morter, xafant amb delicadesa i finor l’all, poc a poc fins a deixar-lo desfet, i amarant aquella substància oliàcia que ens lligaria l’àpat; un polsim de sal, la sal respectada com ho era ja en temps dels romans on era el seu salari, per llençar-hi un rovell d’un ou, gros, ros, que hauria de donar voltes i més voltes en aquell morter d’on sortia ja el soroll engripat que ens deia que l’ou lligava amb l’all, que rebia, com un esquitx, aquelles gotes que una a una regalimava del setrill, aquella essència d’oliva, cara, que l’àvia guardava com un tresor i no, que no, es podia malbaratar, Així, estona a estona, remenant, sense deixar de parar la mà de morter, al final escoltaves l’àvia dir: ja està, com avui, quan m’ha sembla d’escoltar-la, com si l’àvia em diguis: així, així, així fill… Bon profit!