dissabte, 1 de setembre de 2007

Retalls

"Sagitària, 1.979", una obra de Francesco Clemente (Nàpols , Itàlia 1952). Paper fotogràfic i tècnica mixta sobre tela. 112 x 101 cm. Galeria de procedència : Chisel, Génova i Milán. Any d'adquisició pel Fons de la Fundación ARCO:1987. Comisari: Edy de Wilde.


La ciutat comença a recuperar aquella normalitat estranya que resulta de l’acumulació de ciutadans i ciutadanes que retornen a les seves activitats quotidianes i que es retroben en els circuits urbans, aquells que tots, una o altra vegada al llarg del dia, recorrem en la nostra activitat professional o en finalitzar la jornada a la recerca encara d’aquella estona a la fresca quan hi ha hagut puntes de calor, o per compartir una estona d’agradable i amical companyia.

També son moments pels records i a mi m’arriba el record, com un retall que repiqueja la ment, d’un poema que vaig escriure fa ja alguns anys, el 1979 concretament, és a dir quasi 30 anys, tota una vida a ben segur; aquelles paraules que hi vaig escriure m’han retornat una a una, com una melodia cadenciosa que repica en el cervell i us ho vull transcriure, malgrat a algú pugui considerar que resulta estrany que un especialista en ciència política faci recurs de la poesia per establir un missatge social i/o personal; opino per contra, que el llenguatge i els recursos lingüístics són útils especialment a les ciències socials per a fer còrrer el missatge, quin sigui.

De fet la meva aportació amb aquest poema dista molt del missatge social, perquè més aviat entro en un terreny lliscant, on la ment, aquest bagatge tant preciós, que ens distancia, o ens hauria de distanciar de la resta de ser d’aquest planeta ens pot portar a descobrir coses inversemblants si som capaços de recrear-nos en la preparació de la mateixa, amb un treball diari i constant de les nostres capacitats mentals, sobre la creativitat mateixa de l’individu i el seu context social i cooperatiu, sobre la aportació que en pot fer al desenvolupament de la pròpia raça com a col·lectivitat transcendent a la seva pròpia dimensió temporal.


El poema deia així


1.979”





Potser de la llum del sentir,
La fossada del mar infinita;
Potser del piular de l’ocell,
La font del saber recollida.

Qui sap si no serà la set,
O l’angoixa de veure perduda
La magnífica font del poder,
La magnífica font de la vida.

Tu i jo érem junts
I a l’hora no ho érem;
Amb el cos, que no amb l’esperit,
Viatjàvem costat per costat les estrelles.
Ara resta llunyà,
D’aquella la meva tomba,
En aquell el seu llit.

La joior de sentir-se déu,
De contemplar la llibertat,
Era néixer,
Era morir
En un mateix temps,
Morir i viure, per cas.
Desitjava que sempre fos així,
Cos, matèria, no sentits.

Quin patir tenir que baixar
De l’estel on em trobava,
Hauria volgut morir
Per veure-ho tot,
Tot, com sota mà, en lent moviment,
Mentre jo, minuts, instants si cal,
Tot fent anys,
Restava a dalt.



Lleida, Agost de 1.979
© Albert Balada